La biga blava

L’estat propi no és un objectiu polític en sí mateix, malgrat que l’envergadura de tal empresa i els molts anys que alguns portem treballant per a assolir-lo arribin, en determinats moments, a fer-ho pensar. Un estat propi és un objectiu en tant que ens ha de resultar útil per qüestions que considerem importants tant per a nosaltres mateixos com per al comú de la nació.

Com s’haurien de tractar les qüestions públiques en un futur estat català, si aquest respongués absolutament al meu iderai polític?

1. IDIOMA: Un estat propi ha de permetre la supervivència i projecció del nostre idioma, amenaçat molt seriosament pels estats espanyol i francès. El català serà l’únic idioma oficial. A les escoles s’ensenyarà en català i també en anglès, i optativament s’estudiarà una tercera llengua, que podria ser l’espanyol o el francès. En les relacions amb l’administració l’únic idioma utilitzable serà el català; es concedirà un termini raonable per tal que tothom que treballa a l’administració aprengui correctament a parlar i escriure en català, i qui no en sigui capaç haurà de buscar ocupació al sector privat. Tothom que treballi de cara al públic haurà de poder fer-ho, i fer-ho per defecte en català. L’ús d’altres idiomes quedarà com un mèrit afegit, i seran de lliure ús en l’esfera privada. A nivell comercial (etiquetatge, oferta audiovisual, serveis…) serà exigible el català de la mateixa manera que ho són altres idiomes a altres països. Tots els cabals públics destinats a promoció cultural ho seran per a la cultura catalana, això és: la cultura feta en català.
2. VALORS: Un estat propi ha de servir per poder recuperar i fomentar tots aquells valors que havien format part sempre del nostre tarannà personal i col·lectiu, com el treball, la discreció i l’estalvi, per exemple. Valors oposats a la hidalguía i la picaresca espanyols.
3. SENTIT DEMOCRÀTIC: Els catalans sempre ens hem distingit per un alt sentit democràtic. Començarem per donar a tothom la possibilitat d’escollir nacionalitat (espanyola o catalana) en funció de les seves preferències, sense que no ser ciutadà català hagi de suposar cap diferència pel que fa a l’accés a les prestacions socials de l’estat, amb la sola limitació de l’exercici dels drets/deures que es deriven directament de la ciutadania (dret a vot, servei militar o social, accés a la funció pública…). L’exercici del vot serà un deure ciutadà; una obligació envers la comunitat.
4. JUSTÍCIA: La nostra judicatura estrà formada exclusivament per juristes professionals, i la seva carrera es basarà en mèrits professionals.
5. DEFENSA: Tindrem un exèrcit amb una estructura professional de comandaments i tropa de cossos especials, però tots els ciutadans/es hauran de prestar servei militar i fer pràctiques de manera periòdica (milícies). La defensa nacional implica tothom i és responsabilitat de tots els ciutadans. Aquesta situació caldria mantenir-la almenys durant 50 anys. per a refermar la situació militar de catalunya en l’àmbit internacional. La integració en estructures internacionals de defensa (OTAN…) es decidirà en referèndum.
6. ENSENYAMENT: Un altre àmbit en què els catalans hem excel·lit tradicionalment quan hem pogut autogovernar-nos és en la renovació pedagògica. Aconseguirem un ensenyament públic de qualitat destinant-hi un percentatge de recursos no inferior a la mitjana dels països més avançats de l’OCDE. Les escoles que no siguin públiques hauran de ser totalment privades, sense cap exempció ni subvenció pública.
7. LAÏCITAT: L’estat no serà únicament aconfessional: serà laïc. La religió formarà part de l’àmbit privat de les persones que així ho vulguin. No seran admesos símbols religiosos de cap mena en llocs públics o de pública concurrència. Cap cabal públic podrà anar destinat a cap organització religiosa, ni tant sols per a fins no religiosos. Es publicarà un catàleg d’actes, béns, espectacles i festes de caràcter o orígen religiós que caldrà protegir pel seu valor tradicional i/o cultural. Totes les comunitats religioses tindràn llibertat de culte, i podran edificar els seus llocs de culte només respectant les normes urbanístiques, llevat de les que siguin considerades com a sectes, que seran expressament prohibides. Les creences religioses no eximiran ningú del respecte als drets humans i civils. Ni podran ser esgrimides com a atenuants en cas d’incompliment de la llei. La religió no formarà part del currículum educatiu, i no podrà ensenyar-se a cap centre educatiu, ni públic ni privat. Si algú vol formació religiosa haurà de rebre-la a centres de culte o dependències annexes. Totes les confessions religioses hauran de satisfer els impostos que pertoqui, siguin d’activitat econòmica o de patrimoni.
8. TERRITORI: Es preveuen 3 nivells d’administració: l’Estat, la vegueria i el municipi. Possibilitat d’un règim especial per a Barcelona i la seva àrea metropolitana.
9. ORGANITZACIÓ POLÍTICA: Una república parlamentària. Una llei electoral que preservi l’equilibri territorial, corregint el sufragi pur i dur. Uns partits polítics finançats amb diner públic en funció de la seva implantació i representativitat, i sense possibilitat de rebre més cabals, llevat dels ordinaris de la seva militància. Eleccions per sufragi directe (elecció d’un sol candidat per districte) amb llistes obertes. El codi penal contindrà un apartat específic per als possibles delictes exercits dins l’activitat política (corrupció, nepotisme, etc.) amb penes molt severes, de rescabalament total dels cabals públics sostrets si fós el cas, de pèrdua de drets civils i fins i tot pena de desterrament. Les cúpules dels partits tindran menor influència i poder. Es legislarà específicament per controlar intensivament les relacions entre les administracions i el món de l’empresa. La corrupció és un mal propi dels països subdesenvolupats, i cal combatre-la enèrgicament.
10. MODEL ECONÒMIC: Economia de mercat, amb un paper molt rellevant del sector públic, que no podrà delegar la gestió de determinats serveis al privat: abastiment d’aigua, seguretat pública, etc. Tampoc podrà delegar-se al sector privat la gestió de serveis públics que no siguin rendibles i necessitin compensacions econòmiques. Tampoc podrà concedir-se la gestió de serveis públics a la iniciativa privada si la seva viabilitat comporta una barrera econòmica d’accés per part del ciutadà que no s’hauria esdevingut amb la gestió pública directa. La pertinença a la UE serà una qüestió a decidir via referèndum, després d’un periode en què caldrà assegurar l’existència d’espais per a un debat plural sobre la qüestió als mitjans de comunicació. Les empreses privades de capital 100% català gaudiran d’ajuts (crèdits tous) per a la seva implantació, i una exempció en el pagament d’impostos d’almenys 2 anys. Les empreses amb capital estranger gaudiran també de facilitats per implantar-se si creen llocs de treball: crèdits tous inicial i una moratòria en el pagament d’impostos. La prioritat absoluta de l’estat haurà de ser la competitivitat de les empreses catalanes i els ajuts a les exportacions; no pas amb ajudes directes ni subvencions, sino amb assessorament, la implantació d’oficines comercials, la construcció d’infrastructures de primer nivell, la negociació d’acords diplomàtics i econòmics amb altres països, i la creació d’escoles per a la formació en l’excel·lència de quadres directius, comercials, juristes, comptables… especialitzats en comerç internacional. L’estat haurà de mantenir aportacions continuades de com a mínim l’1% del PIB a un fons de reserva que només podrà utilitzar-se en cas d’emergència nacional o de conflicte bèlic.
11. FISCALITAT: La progressivitat serà el concepte dominant i orientador de l’estructura fiscal. Es gravaran les operacions financeres especulatives. La hisenda s’alimentarà bàsicament de les rendes del treball, però també dels impostos sobre el patrimoni. Els tipus fiscals especials i les exempcions només podran aplicar-se a les rendes baixes, no a les més altes. El frau fiscal serà contemplat amb penes severíssimes de pèrdua de llibertat i hisenda.
12. ENERGIA: És una qüestió estratègica per a la nació. L’objectiu serà reduïr al màxim la dependència exterior. No tenim grans recursos naturals, per tant, la implantació d’energies renovables que cobreixi la demanda en almenys un 85% hauria de completar-se en un període de 20 anys, eliminant la generació d’energia nuclear.
13. RECURSOS NATURALS: Estem obligats a gestionar el medi amb responsabilitat, per deixar un llegat assumible a les futures generacions. Especialment important resulta la gestió hídrica del territori, tant des del punt de vista mediambiental com geopolític.
14. BENESTAR: Línies d’ajut públiques als ciutadans catalans i als estrangers residents amb una antiguitat demostrable d’almenys 10 anys. No es podran acumular ajudes dins la mateixa unitat familiar.
15. SANITAT: Sanitat gratuïta, universal i de qualitat. Obligació de l’estat de mantenir una inversió en sanitat pública equivalent a la mitjana dels països més avançats de l’OCDE. Espai per a la sanitat privada, amb possibilitat de mantenir-hi convenis de col·laboració, tenint present l’estipulat al punt 10.
16. IMMIGRACIÓ: No hi haurà polítiques de reunificació familiar. Només es concedirà la residència definitiva previa demostració d’integració laboral i cultural. No hi haurà ajudes sense una residència de 10 anys d’antiguitat. En cas de delicte qualsevol persona no resident sera expulsada del pais.
17. POLÍTIQUES DE GÈNERE: Tothom ha de poder gaudir de les mateixes oportunitats personals i ser valorat en funció de les seves capacitats. No hi haurà quotes de gènere en cap organització, ni tampoc ajuts públics exclusius per a dones, o per a homes. Serà severament perseguit i penat qualsevol comportament discriminatori per raó de sexe.

Tweet

Ja ho sé. Conec els riscos d’utilitzar en un escrit el recurs de la generalització: que pot convertir un argument sòlid en una mentida, i tot això. No obstant, la generalització existeix com a recurs perquè té un sentit, una lògica. Perquè, de vegades, respon a la realitat.

I aquesta és la generalització que faig avui: Espanya és feixista, i els espanyols són feixistes.

El feixisme no el van inventar els italians: és tant antic com la mateixa existència d’una Espanya de matriu castellana.

La idea mateixa d’Espanya com a nació deriva d’una pretesa unitat que no ha sigut mai tal, però que han pretès imposar a la força per assimilació del què no era castellà. El més fotut del cas és que tants segles de propaganda d’aquesta suposada unitat ha convençut als espanyols que realment és així, i són víctimes d’un miratge col·lectiu que ja fa moltes generacions que s’ha incorporat a la seva cosmogonia nacional. Són realment incapaços de veure i de reconèixer la realitat. Per això són tan intolerants amb els «diferents». Per això per a molts cal eliminar físicament els que no se senten espanyols. I no només ho diuen: han provat de dur-ho a terme en diferents ocasions històriques.

Espanya és fanàtica i integrista. Ho ha estat històricament en la qüestió religiosa, íntimament lligada a l’unionisme. Els espanyols no només van crear la Inquisició, sinó que la van imposar arreu on van poder. De fet, la connivència geopolítica amb el Vaticà explica que es mantinguin vigents els escandalosos termes de l’actual concordat, governi la força política que governi.

Espanya és violenta, i a més fa apologia de la violència. Ha estat incapaç de resoldre cap dels conflictes territorials que l’han assetjat aquests darrers segles de cap altra manera que amb la violència. No ho sap fer d’altra manera. Ara mateix (2012) podem veure com des d’un diari espanyol es pot fer una crida a l’ocupació mimlitar de Catalunya i ningú s’escandalitza ni hi fa cap escarafall.  Són com pinxos de taverna: cridar i amenaçar és la seva manera de tractar amb d’altres. Són una societat casernària. Un estat terrorista amb jutges torturadors.

Espanya és racista. És l’únic pais que va fer efectiva l’expulsió física de jueus i sarraïns. Ara, el seu racisme el patim sobretot els catalans. Des que Espanya no pinta res al concert internacional, els espanyols han focalitzat tota la seva ràbia, fruit de la impotència del vingut a menys,  en l’enemic interior. Les xarxes socials ja no permeten amagar la realitat de l’arrel ideològica del comú dels espanyols.

Espanya és un estat paternalista, que la major part de la seva història ha estat governat per dèspotes i/o per il·luminats. L’últim exemple el trobem amb el PER andalús i extremeny, i la política d’estómacs agraïts practicada a tot el sud peninsular.

Espanya és nacionalista d’una manera extrema, malaltissa, perquè se sap amenaçada en la seva definició. Els trets xovinistes propis del franquisme resusciten ara a través de les competicions esportives internacionals, davant dels ulls incrèduls i la sospita de la comunitat esportiva internacional que ja coneix els esportistes del règim espanyol pel mateix que eren coneguts els atletes de la ex-RDA. Però tot s’hi val, per oferir noves glòries a Espanya.

Espanya utilitza la demagògia contínuament. Hi ténen tanta pràctica que en són uns mestres. Els drets dels ciutadans s’han de subordinar a l’interés general, quan parlem d’Espanya. Si parlem de Catalunya, els drets col.lectius no poden sobreposar-se als drets individuals dels ciutadans.  Els seus principals diaris dónen lliçons de portades demagògiques, xulesques  i generadores de violència  amb una assiduitat esfereïdora per a qualsevol demòcrata.

Espanya es justifica, ja des del segle XVI, a través d’un molt elaborat pla de negacionisme històric que ha falsejat i modelat la història oficial de la manera que li ha convingut. La mentida espanyola és de tanta envergadura que denunciar-la obertament fa que et prenguin per boig, per paranoïc. Però avui en dia ho podem comprovar perfectament, quan esgrimeixen arguments històrics que segons els espanyols expliquen que el català és una llengua diferenciada del valencià, i del mallorquí, i de l’aragonès oriental… I que, a més, (això a ells els deu semblar molt important) no té categoria d’idioma perquè és un dialecte del llemosí, o del castellà, segons el dia.

Jo diria que és de manual. L’unitarisme, la intolerància, el racisme, el paternalisme, la demagògia, el nacionalisme radical, el xovinisme, el totalitarisme, la violència i el negacionisme que defineixen el feixisme són part consubstancial en la idea de nació espanyola. I hi afegiria la incultura i fins i tot, l’orgull de la seva incultura.

Ergo, Espanya és feixisme i els espanyols són feixistes en la seva majoria.

Tweet

Vivim temps convulsos. De tant en tant, i sempre en temps de crisi, la història s’accelera i allò que fa un temps  era impensable es fa realitat d’un dia per l’altre. No falten exemples relativament recents i gens lluny de casa nostra, com la caiguda del mur de Berlin o les revolucions al Magrib. Situacions en què alguns analistes ja percebien un gran descontentament social, però dels quals ningú en sospitava la veritable magnitud ni velocitat fins que s’han hagut d’explicar quan els fets ja s’havien produït.

Tinc la impressió d’estar vivint un d’aquells moments previs a un gran canvi, i ho faig amb la relativa tranquilitat de saber que, a diferència de generacions anteriors, les convencions vigents actualment impediran al poder establert salvar l’amenaça de canvi encetant contra el poble una repressió general i sistemàtica (el darrer exemple d’aquest modus operandi va ser la guerra civil i posterior repressió).

Al nostre pais es viuen dues crisis alhora: la crisi social derivada de l’ensulsiada econòmica general i la crisi de model polític, quan una majoria de ciutadans s’han adonat que la pertinença a Espanya no només ens amenaça com a Nació sinó que afecta negativament i de manera concreta , mesurable i directa el benestar de totes les persones que hi vivim.

Cada cop som més els que entenem que amb una estructura d’estat propi ens defensariem molt millor de la crisi econòmica i reduïriem en gran mesura el seu impacte social.

Aleshores, quan la història ens brinda la millor ocasió d’esdevenir lliures, quan estem molt més que carregats de tota mena de raons per fer un pas endavant, quan el poble per fi comença a perdre la por, topem de nassos amb la realitat d’unes classes dirigents que no només es neguen a comandar el pais, sino que s’agermanen amb l’ocupant. Que actuen com a agents de dominació.

Tota nació ocupada té els seus botiflers. I tot ocupant sap que el primer que ha de procurar és deixar les nacions ocupades sense classe dirigent, substituïnt-la pels seus ninots. Així ho van entendre els espanyols, que van aplicar-s’hi amb ferotgia acabada la Guerra de Successió, i des d’aleshores ho han vingut fent periòdicament. Realment, sembla que en aquest punt han reeixit.  El vell eslògan de carrer que feia «sols el poble salva el poble» haurà d’esdevenir realitat, perquè els polítics, els grans empresaris, els principals grups de comunicació… han dimitit de la seva responsabilitat vers Catalunya i malden només per a perpetuar un règim corrupte que sembla fet a la mida dels seus interessos de classe, però que presenta ja molts signes d’esgotament.

Ostatges dels seus interessos comercials, defensen l’estat espanyol com si aquest no els menyspreés pel sol fet de ser catalans.  Ja fan més llàstima que ràbia, perquè no s’adonen que la història els passarà per sobre, i que el nou règim es construïrà prescindint d’ells perquè s’han dedicat a boicotejar-ne l’arribada.

Contrastar el patetisme d’aquests personatges mesquins i egoïstes amb el tremp i la fermesa de patricis com els Dalmau que esmerçaren tota la seva fortuna privada (la més gran de l’època) en la defensa del pais, fa que un s’adoni de la fondària del clot en què han caigut aquells dels qui se suposa que per posició social, recursos, presència institucional, fortuna personal i/o capacitat d’influència haurien de comandar el pais.

Però tot i que sigui una llàstima no disposar d’una classe dirigent que gestioni amb iniciativa i intel·ligència la millor sortida per al pais de l’atzucac espanyol, també podem fer-ne una lectura positiva.

Quan s’esdevingui el nou estat català no hi haurà hipoteques, justament perquè els poderosos hauran estat una rèmora per al nou règim. Podrem construïr un estat prescindint dels interessos de les oligarquies, i que respongui únicament als interessos i la voluntat populars. Un estat veritablement democràtic, més participatiu, socialment més just i més equilibrat.

Els polítics d’aquest règim han gastat tant les paraules que això que escric sona a més del mateix, a parlar per parlar; o pijor, a fer volar coloms. Doncs no resulta cap utopia. Els catalans sempre que hem tingut la possibilitat de fer-ho ens hem caracteritzat (dins dels límits socioeconòmics de cada època) per bastir estructures d’estat sobre el principi de la llibertat. Així ho testimonien el nostre dret Civil i Polític.

Tweet

Una expressió més del nacionalisme banal espanyol és l’afirmació de que “tots els nacionalismes són iguals”. Ho haureu sentit a dir a molts periodistes de la caverna (ultranacionalistes), a polítics de formacions explícitament nacionalistes com el PP, el PSOE i C’s i a un especímen d’espanyol que es disfressa de “ciutadà del món”, es manifesta contra la guerra d’Irak, defensa a mort en Baltasar Garzón i es declara republicà. Direu que això són tòpics i tindreu raó, però crec que dónen una idea aproximada dels individus als que em refereixo.

Analitzem l’afirmació inicial. Són iguals tots els nacionalismes? Tot nacionalisme pretén donar suport a la pròpia nació. En principi, això no és criticable. Que cadascú vetlli pels seus propis interessos és lògic i fins i tot positiu. I l’eina de les nacions per a defensar els seus interessos són els estats.

Els conflictes es generen quan hi ha col.lectius nacionals als quals els és imposat la pertinença a un Estat que no és el propi; o bé, llegint-ho en negatiu, quan una nació considera que, en defensa dels seus interessos està legitimada a violentar la voluntat d’una altra nació, negant-li el dret de disposar del seu propi estat.

El caràcter dels diferents nacionalismes el podem trobar en la trajectòria històrica de cada nació. Cal aclarir que no es pot jutjar el comportament d’una nació només per la història recent, perquè la geopolítica és un factor que sovint determina el comportament de les nacions, i aquest factor no s’improvisa sinó que és fruit d’una trajectòria secular d’aliances, conflictes, interessos comuns…

Podem doncs, comparar els nacionalismes català i espanyol i determinar si són o no són la mateixa cosa?

Espanya -l’Espanya de matriu castellana- ha conquerit militarment, i desplegat la seva administració, “justícia”, cossos repressius, etc. (el seu Estat) arreu del món, inclosa Catalunya. Per tant, és una veritat objectiva qualificar-lo de nacionalisme expansiu.

Espanya s’ha distingit secularment per intentar imposar el seu idioma per tots els mitjans que ha tingut a l’abast en cada moment històric (i sovint han estat molts) a totes les nacions que tenia sota el seu domini. Encara avui en dia practica aquesta política. Per tant, és una veritat objectiva afirmar que el nacionalisme espanyol és culturalment genocida.

Espanya no ha admès mai la pluralitat nacional dins del seu Estat. Tot el què no ha sigut de matriu castellana ha estat perseguit i, quan ha pogut, anorreat. Podem afirmar doncs que el projecte d’Espanya és excloent, sense por a esdevenir subjectius.

Espanya mai no ha permès a les nacions a les quals ha dominat l’exercici lliure de l’autodeterminació, ni ho fa actualment. Mai no ha respectat els anhels d’aquelles nacions, sinó que ha imposat per la força la defensa dels seus interessos, del seu Estat. Per tant, diem que Espanya és un estat violent, definint-lo objectivament.

Espanya és vocacionalment centralista, perquè és un estat dissenyat per a la defensa dels interessos castellans, i s’interpreta qualsevol descentralització com a una pèrdua de poder inacceptable. El model vigent actualment és el resultat d’acceptar un mal menor en un moment històric de debilitat política i de legitimitat endront de les nacions que té dominades. Però fins i tot aquest règim de descentralització decafeïnada sembla la fi del món a la majoria d’espanyols, que enyoren i volen tornar a un règim de govern central i únic. Per tant, Espanya és un estat jacobí, sens dubte.

Espanya és un pais que tradicionalment ha estat aïllacionista, des que va perdre la consideració de potència mundial, fa 3 segles. El gruix dels seus pensadors més importants i les polítiques desplegades han defensat un cordó sanitari respecte l’exterior, per evitar “influències insanes” provinents d’Europa. Això només s’ha corregit a partir del 1986 perquè els espanyols tenien molt a guanyar econòmicament amb la pertinença a la UE. Per tant, podem afirmar objectivament que Espanya és un pais de convicció autàrquica.

Espanya s’ordena socialment de forma jeràrquica, vertical. És un pais amb molt de protagonisme de l’exèrcit, sense generacions que hagin viscut en plena democràcia fins molt recentment. Això ha marcat el caràcter dels espanyols, que denigren l’acord i aposten per la imposició de la força. Espanya és autocràtica, sens dubte.

Espanya va viure durant segles de l’explotació dels recursos de les colònies i de la vampirització dels de la corona d’Aragó, i actualment sobreviu gràcies a l’espoli fiscal aplicat als Països Catalans. Mai no ha tingut una economia moderna, productiva, exitosa. Espanya és una nació carronyaire.

Espanya és, doncs, una nació expansiva, genocida, excloent, violenta, jacobina, autàrquica, autocràtica i carronyaire. Molts dels adjectius aplicats a Espanya poden aplicar-se també a d’altres nacions, principalment occidentals. Però en cap cas se li poden aplicar tots, com en el cas espanyol.

El nacionalisme català, en canvi, és bàsicament cultural, defensiu (quin remei!), constructiu (la fàbrica d’Espanya, diuen), integrador i europeísta.

Ni tots els nacionalismes són dolents, ni tots són iguals.

Tweet

Fa un temps, quan sentia a dir en conversa informal allò tant suat que “tots els polítics són uns lladres”, jo era el primer que sortia en defensa de la classe política per diferents motius: en primer lloc crec que un pais democràtic comporta l’existència de polítics prestigiats, i en segon lloc, conec alguns polítics íntegres (a la política municipal) i no m’agrada que paguin justos per pecadors. Jo creia de veritat que la majoria eren gent honesta, i que hi havia algunes pomes podrides al cistell.

Amb el temps he anat canviant de parer: ara em sembla que són majoria absoluta els polítics corruptes enfront els honestos, i que, a més, detenten més poder, disposen de la governança de les més altes institucions del pais i remenen molt més pressupost que els polítics honestos.

De les moltes coses que es van resoldre malament a la Transició una de les que ha marcat més al pais és el sobreblindatge dels partits polítics. Es comprèn que, en aquelles circumstàncies, sortint d’una dictadura, es procurés enfortir els partits polítics per tal que fossin agents per a la garantia de la democràcia. Però mantenir aquell estatus sense canvis ha suposat la perversió del sistema.

Els partits polítics són opacs. La cúpula és la que decideix qui entra a les llistes, amb la qual cosa tenim servit un sistema clientelar, nepòtic i corrupte. El sistema de finançament els ha fet ostatges, amb el temps, dels lobbys empresarials que controlen bancs, companyies constructores, elèctriques, grups de comunicació… A algú de vostès alguna vegada un banc o caixa els ha condonat un deute? La banca no perdona mai, ni tampoc hi surt perdent. Els polítics han venut la seva integritat per defensar els seus interessos, sovint personals.

Els polítics s’han convertit en una casta, separada del poble que els alimenta. Podem veure com hi ha persones que entren en política amb una sabata i una espardenya, i quan es jubilen són autèntics milionaris. I no cal parlar idiomes, ni tenir carrera universitària, ni ser treballador i esforçat. Només cal situar-se bé dins de l’aparell d’un partit polític.

Si hi ha una persona en aquest pais que encarna tots els tòpics és el sr. Duran Lleida. A l’any del Naranjito (1982) el sr. Duran Lleida ja era diputat. Certament, és possible que l’adornin totes les virtuts personals i polítiques, però fins i tot així un mínim sentit de la higiene democràtica ens fa pensar que 30 anys de remenar les cireres són massa anys. Sobretot si considerem que UDC ha esdevingut sota la seva direcció un partit amb força casos de corrupció (alguns d’ells jutjats i demostrats), escàndols i maniobres polítiques poc clares.

Malgrat això, el sr. Duran i UDC ha sabut fer-se valer pel què li ha interessat. Ha vampiritzat CDC, en una relació en què s’ha aprofitat del pànic dels convergents per imposar unes quotes i un pes polític dins la coalició totalment desproporcionades en relació al seu pes electoral. I també ha emprat la seva rellevància política per a lliurar de la presó els seus acòlits condemnats per corruptes. Així, malgrat que en dues ocasions uns tribunals han jutjat i condemnat membres d’UDC, el govern espanyol finalment feia ús d’una llei del 1870 per, sense justificació ni explicació, atorgar-los un indult que és una gran plantofada a la cara de tots els ciutadans honrats. A què s’ha compromés el sr. Duran Lleida a canvi d’aquests indults? fa vergonya només de pensar-hi.

Mentre els polítics segueixin enriquint-se amb la política, mentre segueixin traficant amb influències, mentre no democratitzin i donin transparència al funcionament dels partits polítics i del sistema electoral, estan alimentant un discurs que és molt perillós perquè és el què interessa al feixisme: que “tots són la mateixa merda” i que “no vaig a votar perquè no em prenguin el pèl”. En definitiva, s’estan carregant la democràcia que diuen defensar.

Tweet

Una nació no és altra cosa que una comunitat d’individus que comparteixen una cosmogonia, uns interessos, uns vincles, una història, sovint un territori i una cultura, i sempre, una voluntat de ser i de projectar-se que l’hi confereix una identitat pròpia i diferenciada de la d’altres comunitats nacionals.

L’eina més eficient que han trobat les diferents nacions per a administrar-se i per defensar els seus interessos és l’Estat.

El nacionalisme no és ni bo ni dolent en sí mateix: el nacionalisme és la defensa dels interessos de la nació. Per tant, i si se’m permet el maniqueisme, diré que el què determina la qualitat moral de qualsevol nacionalisme és el grau de legitimitat dels seus interessos i de les accions realitzades en defensa dels mateixos.

Perquè els interessos d’una nació poden ser legítims o no. Per exemple, pensem en quan un Estat decideix ocupar militarment i annexionar-se un territori que no li pertany.

La il·legitimitat d’una annexió forçada és indiscutible, des que Wilson va expressar la seva doctrina. Però la geopolítica és una disciplina pragmàtica, no fa consideracions morals, i tendeix a acceptar les situacions que es mantenen de facto durant prou temps.

Com que la història l’escriuen els guanyadors, i els Estats tenen molts recursos no només per a legitimar-se sinó fins i tot per a reescriure la història quan els convé, arribem a situacions en les que els individus d’una nació ocupant (A) arriben a convèncer-se que la nació que van ocupar un dia (B) forma ja part intrínseca de la seva, i per tant, qualsevol intent de la comunitat de (B) per recuperar les seves estructures d’Estat serà considerat una agressió a la integritat de (A).

És clar, s’haurà entès que en aquest cas Catalunya és B i Espanya és A.

Com que Catalunya no disposa d’un Estat que li permeti projectar el seu discurs de manera directa cap a la resta de les nacions, sinó que justament és Espanya la que se n’ocupa, el què fa Espanya és silenciar el discurs nacional català, amagar-lo als ulls de la comunitat internacional, per tal que la qüestió passi desapercebuda i en tot cas sigui considerada un afer “intern”. És així com la comunitat internacional (una gran fraternitat d’Estats, no ens n’oblidessim) obvia l’existència de Catalunya i legitima l’ocupació espanyola.

Potser és una consideració moral, però estem al davant de dos nacionalismes, el català i l’espanyol, que clarament es diferencien en la seva legitimitat: un és l’agressor ocupant i l’altre és el defensiu. Un nega la possibilitat democràtica que s’autodetermini la població catalana, i l’altre només vol resoldre el conflicte per la via pacífica i democràtica, amb l’ànim de sobreviure.

Malgrat això, ens trobem que molts europeus titllen els catalans nacionalistes de radicals, i donen suport a la posició espanyola. Perquè?

La resposta té molt a veure amb l’extrapolació que fan, especialment els germànics, del significat de la paraula “nacionalista”, que per a ells vé carregada d’un estigma diabòlic. Perquè la seva convicció és que fou el nacionalisme el que va provocar dues guerres mundials i va originar monstruositats com la Shoá. Però semblen no adonar-se que el nacionalisme que va provocar aquestes desgràcies va ser un nacionalisme expansiu, violent, genocida.

Com que a Catalunya, aïllada per Espanya (per bé i per mal) de la història europea durant segles, el significat de la paraula “nacionalisme” s’ha identificat sempre amb la defensa de la pròpia identitat i amb la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals, no li hem donat aquest caràcter, aquest significat tan negatiu a la paraula “nacionalista”.  Al contrari.

I és així com una qüestió de pura semàntica pot provocar que una causa noble i legítima, democràtica i pacífica, pel fet d’identificar-se com a nacionalista es pot percebre per una gran part d’europeus com a radical i se la deslegitima d’entrada sense fer cap consideració intel·lectual ni cap anàlisi política seriosa.

Tweet