Quan l’anterior post va rebre rèplica pública per part d’una de les patums de l’ANC no vaig pas respondre. Agraeixo el to respectuós emprat pel sr. Marfany, al contrari del d’algunes persones que semblaven creure que la meva intenció era perjudicar a l’Assemblea.
Tornant a l’escrit de resposta del sr. Marfany, i malgrat que estic radicalment en desacord en algunes de les valoracions i interpretacions que s’hi fan, vaig decidir no respondre’l (i els que em coneixen saben com em costa, a mi, de callar…) sobretot perquè no volia polemitzar sobre la qüestió; jo m’estimo l’ANC i la majoria de la seva gent, i penso seguir col•laborant-hi puntualment, quan ho cregui oportú (si és que m’ho accepten).
Hi fa fred, fora de l’Assemblea. Vull dir que per a algú que no vol implicar-se en cap partit polític, no hi ha gaire més trinxeres des d’on lluitar per la independència. Segurament per això, malgrat haver deixat l’ANC, seguia donant-li voltes al tema i pensant que si potser m’havia equivocat…, que si potser tinc poca cintura i cal ser més contemporitzador…, que si potser sóc massa radical en els meus plantejaments…
Fins divendres. Divendres vaig confirmar, malhauradament, que havia fet el correcte.
Divendres ens va visitar la Carme Forcadell. Admiro la Carme i la gent com ella, que han assumit un alt cost personal per a contribuïr a aquest procés polític. El cas és que després d’escoltar el seu parlament (quina gran comunicadora!) vaig decidir fer-li una pregunta que duia al pap.
Sabreu que l’ANC ha decidit “avalar” les candidatures a les eleccions municipals que assumeixin com a propis uns compromisos proposats per la mateixa Assemblea, i que jo sàpiga, són 3 (la Carme em va dir que eren 4, però jo no he sabut trobar el quart):
1. Adherir o mantenir l’ajuntament a l’AMI
2. Reconèixer i treballar pel caràcter plebiscitari del 27-S.
3. Participar d’una hipotètica assemblea de càrrecs electes que es constituïria si l’estat espanyol suspengués l’autogovern.
Li vaig preguntar a la Carme perquè entre els punts esmentats no hi constava l’exigència als candidats d’exercir la sobirania fiscal. I la resposta fou tremendament decebedora per a mi, però alhora molt aclaridora: bàsicament em va respondre que no ho exigeixen perquè entenen que la hisenda catalana (l’ATC) encara no està preparada per a assumir aquesta tasca (!).
És clar que aquesta resposta no em mereix ni una espurna de crèdit. Resulta massa evident que era un intent de donar cobertura als centenars d’alcaldes catalans que van acompanyant el procés a contracor des del 2012 per no desenganxar-se de la centralitat política, però que no estan disposats a fer cap acte mínimament coratjós ni compromès amb el país. La gent de “Catalunya diu Prou” https://diemproucatalunya.wordpress.com/, pioners de la campanya per la sobirania fiscal, desmentien taxativament l’afirmació de la Carme Forcadell en un tuit, al cap de pocs minuts.
De fet, tot lliga. Detecto en les darreres aparicions públiques dels senyors Marfany i Pugès, en què intenten marcar distàncies amb els partits polítics, una vehemència impostada que no aconsegueix dissimular el fet que, quan es tracta de concretar quelcom, es va amb prou cura de no incomodar els grans partits.
Més encara, la insistència de seguir posant sobre la taula la qüestió de la “llista del President” quan aquest és un debat que ja ha estat superat per bé o per mal, em fa pensar que fins i tot hi ha gent que pot estar treballant des del secretariat per a alguna opció partidista concreta.
Admetent com a possible que tot el què exposo als dos darrers paràgrafs sigui producte d’una paranoia obsessiva, hi ha qüestions que es mouen en el terreny de les certeses i que fan evident que l’ANC se m’ha quedat petita, com aquelles samarretes que s’encongeixen i t’engavanyen:
• S’impulsa la campanya “Els ajuntaments per la independència” amb grans declaracions, però el contingut són 3 compromisos sense cap ambició, que com que no obliguen a res de concret i es queden en el terreny declaratiu, poden ser signats per una pila de candidats que no tenen cap intenció de desafiar el marc legal espanyol.
• S’impulsa la campanya “Declara’t a Catalunya” http://declarat.assemblea.cat/que-es/ però es renuncia, no se sap fins quan, a reclamar als ajuntaments l’exercici de la sobirania fiscal.
• Es passa del “Tenim pressa, molta pressa” o de cridar ben fort a la pl. de Catalunya “President, volem votar en 3 mesos” a acceptar acríticament i resignada l’allargament del procés en 10 mesos més. http://www.dailymotion.com/video/x288j2z_forcadell-president-volem-votar-en-unes-eleccions-abans-de-tres-mesos_news#from=embediframe
Massa rebaixes, per a un servidor de vostès.
A més, el sobiranisme (no només l’ANC) s’ha empescat un nou tòtem nacional: la unitat. Patim d’un inclusivisme tòxic, una obsessió per la transversalitat a qualsevol preu que ens obliga a renúncies contínues per tal de mantenir al peu de qualsevol acord la signatura d’alguns partits polítics que, no ens enganyem, acabaran treballant activament en contra de la independència. Per això es va proposar l’estúpida pregunta binària del 9N, i per això es justifiquen tots els redactats recargolats i plens d’eufemismes que volen evitar esmentar explícitament la paraula independència. Per l’amor de Déu, si Unió i Iniciativa no hi volen ser que no hi siguin! i seguim fent camí, lliures de la rèmora de tots aquests tafurs del Mississipí.
Unió Democràtica de Catalunya ha decidit endarrerir fins al juny la decisió de si com a partit treballaran a favor o en contra de la independència. No us sembla sospitós? Pot passar que molts independentistes votin alcaldes i regidors que al cap d’un mes d’haver estat escollits els diguin que, d’allò de donar suport al procés des dels ajuntaments… ni parlar-ne. Doncs el més probable és que l’ANC hagi demanat el vot per a ells!!. Espero de tot cor que tot això no passi.
Seguiré volent el millor per a l’ANC, perquè segueix essent una eina fonamental del procés. Espero que els propers canvis al secretariat permetin reorientar el rumb de l’assemblea i fer-lo més combatiu i ferm.
Prometo també intentar no escriure més sobre l’ANC en aquests termes tant crítics.
