Passat, present i futur

COM ARRIBEM AQUÍ: BREU HISTÒRIA

Del 2010 al 2017 l’independentisme creix, esdevenint un moviment majoritari socialment i política. Sorgeixen múltiples iniciatives i entitats amb una gran base social, i organitzacions de tota mena de la societat civil donen suport al moviment per la independència, de marcat caràcter democràtic, cívic i noviolent. Són les classes mitjanes i populars entusiasmades en un projecte polític (!).

Les bases dels partits «nacionalistes» participen també d’aquest viratge de l’autonomisme a l’independentisme desacomplexat: els òrgans de direcció dels partits es veuen sotmesos a una pressió com mai havien conegut i, per tal de sobreviure, inicien dues línies d’acció paral·leles, l’una pública i l’altre d’incògnit:

  1. públicament, abracen l’independentisme i es comprometen a treballar per la consecució d’un referèndum d’autodeterminació. El primer intent es va deixatant tant en format (pregunta múltiple) com en el caràcter vinculant (de referèndum a consulta popular). A partir d’allà naveguen com poden entre lluites i crisis partidistes i intents de retenir el poder, forçats a una unitat d’acció que no desitgen i fent passes cap al referèndum «de veritat» enduts per l’onada popular, a la que no es poden enfrontar directament. Pel camí queden alguns polítics unionistes (Duran Lleida, p. ex.) però la majoria es mantenen al seu lloc d’influència.
  2. d’incògnit (pretesament) inicien la infiltració de persones afins a les direccions de totes les associacions de base popular que poden. És clar que el seu gran objectiu era l’ANC, i com és ben sabut, aconsegueixen l’objectiu. El discurs de l’Assemblea es modula i acaba acceptant i acompanyant de manera molt clara les estratègies dels partits ja des de finals del 2014.

De l’octubre del 2017 en sabem:

  1. que les cúpules dels partits no tenien cap intenció de celebrar el referèndum de forma efectiva
  2. que s’hi van veure arrossegats per la pressió popular i de les pròpies bases
  3. que en tot moment van prioritzar la seva protecció personal, evitant curosament cap acció que segons el codi penal espanyol fos constitutiva de delicte, més enllà de la desobediència
  4. que, a desgrat d’això, la reacció repressiva de l’estat (exili, presó) els va permetre assumir el paper de víctimes que, gairebé tots han utilitzat per fer xantatge emocional als independentistes.
  5. que aquest victimisme i xantatge emocional els ha permès fins ara:
    1. acceptar i col·laborar en el desplegament del 155
    2. guanyar les eleccions del 21D 2017
    3. impedir la restauració dels legítims President i govern de la Generalitat (30/01/2018)
    4. renunciar de manera efectiva a la unilateralitat
    5. desviar l’objectiu: de la independència a la llibertat dels presos polítics, amb la campanya de llaços grocs.
    6. col·laborar amb entusiasme en la repressió del moviment independentista
    7. apostar per la governabilitat de l’estat espanyol
    8. blanquejar el PSOE del 155
    9. tornar a vendre’ns la pastanaga d’un referèndum acordat que saben que és impossible.

L’ACTUALITAT.

A juliol del 2019 es constata ja que les cúpules dels partits polítics que representen l’independentisme a les institucions han optat de facto per la renúncia al mandat de l’1-O i preparen la tornada a l’autonomisme. Són les mateixes persones i partits que l’octubre del 2017 van renunciar a implementar el resultat del referèndum i ens van deixar als peus dels cavalls borbònics, com reconeix i argumenta l’advocat d’en Quim Forn davant del TS.

El darrer resultat d’aquesta deriva han estat els pactes post-electorals amb els partits del 155 a ajuntaments i diputacions.

COM M’IMAGINO EL FUTUR: L’ÚNICA ESPERANÇA ÉS EL POBLE

La mort de la via institucional

Cal acceptar que la via institucional per accedir a la independència és morta. Els partits polítics són partits del règim de 78, no hi són per a transformar la societat sino per a abastar la major quota de poder i influència possible per tal de vendre i comprar favors i repartir càrrecs i pagues, alimentant unes cúpules de polítics professionals que només miren de perpetuar el seu modus vivendi. I disposen de molts mitjans per a manipular l’opinió pública.

La renúncia a la via institucional comportarà sacrificis i l’estat intensificarà la repressió. Però mentre es mantingui l’actual classe política que es fa passar per independentista no serem independents. Per això és imprescindible fer-los el buit, desallotjar-los del poder que els alimenta.

A totes les eleccions, els independentistes ens hauríem d’abstenir. Ni un vot per a ells. Que governin els del 155, si poden. Aguantarem l’envestida al carrer.

Hem de repudiar els partits i els polítics que en viuen, han de notar la repulsa social creixent, no han de percebre cap reconeixement ni prestigi social derivat de la seva activitat política. I això inclou aturar la campanya de llaços grocs, cantades i concentracions de suport: ells i elles també ens van enganyar i ens van vendre, i les seves declaracions des de la presó són sempre de renúncia.

Hem de tenir clar que renunciar a la via institucional comportarà que les institucions seran ocupades pels partits espanyolistes, amb totes les greus conseqüències previsibles. Serà una catarsi necessària per a bastir noves organitzacions polítiques amb lideratges col·lectius, més participatives, netes, decidides, lliures i compromeses, que ens hauran de permetre recuperar les institucions per a revertir-hi el mal ocasionat i avançar decididament cap a la república catalana.

Encetem la via de la revolta popular

Renunciar temporalment a la via institucional no significa en absolut renunciar a la lluita per la independència. Significa centrar tots els esforços a esdevenir un territori ingovernable per a l’estat, a combatre’l en tots els terrenys, a boicotar-lo, a sabotejar-lo, a castigar tant com sigui possible totes les estructures del poder espanyol. Vol dir assumir plenament el concepte de nació ocupada en lluita per la seva llibertat.

Hem de sortir al carrer i assumir contradiccions, ser solidaris, fer sacrificis, estar disposats a patir la repressió en pròpia carn, fer contribucions econòmiques, etc. La situació històrica reclama de la nostra generació que plantem cara.

Les organitzacions

Disposem d’organitzacions (em refereixo a l’ANC, Òmnium i els CDR) que han demostrat a bastament la seva capacitat de mobilització, influència, compromís i resistència. No cal inventar res, però sí que cal reinventar-se: resulta imprescindible iniciar d’entrada un procés de purga de tots els elements partidistes que niuen a les organitzacions i els seus òrgans de direcció, especialment a l’Assemblea.

Un cop lliures d’hipoteques amb l’estatus quo, caldria que cadascuna definís l’àmbit en què desenvoluparan la seva activitat, la seva naturalesa i línia estratègica. Això és especialment necessari en el cas dels CDR, que sorgeixen com un petit miracle, de forma gairebé espontània, i mantenen des de llavors una estructura i coordinació millorables.

A partir d’aquí, amb la base d’un objectiu compartit i el respecte a les actuacions de l’altre -encara que no se’n compateixi l’estratègia-, m’imagino un moviment per la independència amb dues vies d’acció no coordinades necessariament, cadascuna complementària de l’altra. Seria inexcusable l’acceptació i la no criminalització de les altres formes de lluita per tal de poder, fins i tot, cooperar puntualment i compartir recursos.

Tant l’ANC com els CDR tenen en comú una estructura que s’ha demostrat difícil de batre, basada en assemblees locals. Crec que la preservació d’aquest model territorial és cabdal per al moviment, i trobar l’adequat i sempre difícil equilibri entre aquestes assemblees i els respectius òrgans nacionals de coordinació pot ser la clau del seu èxit.

La mateixa lluita, estratègies diferents.

El que jo m’imagino és, per una banda, el binomi ANC/Òmnium liderant la lluita des de l’estricte defensa de la no-violència, instal·lats dins del marc legal, i fent allò que han demostrat saber fer millor que ningú altre: mobilitzacions i manifestacions massives, alimentar caixes de resistència, promoure iniciatives per sumar… el què s’ha vingut fent fins ara, però sense haver de condicionar les seves decisions a les necessitats dels partits polítics.

Per altra banda, els CDR (que no haurien de permetre la doble militància amb ANC) mantenint-se en la alegal·litat i parcialment en la clandestinitat, farien ús de l’autodefensa davant del feixisme i les forces d’ocupació, crearien grups d’acció directa, farien accions de sabotatge…

La combinació d’aquestes dues línies d’acció popular fins a tornar a controlar les institucions amb una nova classe dirigent podria conduïr-nos a l’assoliment de l’objectiu final: la independència.

Nota: pot ser que penseu que sóc un il·lús i que el que plantejo és impossible. M’agradaria creure que hi ha altres vies possibles, però jo no les veig. Estic obert a escoltar-les i analitzar-les.

Prou de perdre el temps (2): com aprofitem aquests 50 dies?

Al darrer post –d’avui mateix- compartia amb vosaltres el meu convenciment de que, amb la implicació del govern de la República, o sense, hi haurà un moviment de resistència del poble de Catalunya que ha vist violentada la seva voluntat democràtica per la força de l’estat.

En aquest escrit proposo quatre accions que, combinades i executades amb èxit, podrien apropar-nos a la reinstauració efectiva i definitiva de la nostra jove República.

Aturades de país: convocar una aturada de país, d’un dia laborable de durada, cada setmana fins al 21D. Un format alternatiu seria convocar una vaga general d’una setmana de durada, però crec que seria més difícil aguantar-la.

Agitació al carrer: campanya permanent de solidaritat amb els presos/ses i els encausats/des independentistes. Es tractaria de transformar els carrers en un clam: ni una paret sense grafiti, ni un vidre sense adhesiu, ni una cantonada sense pancarta, ni un balcó sense domàs…

Jornades de lluita: bloquejar les infraestructures de comunicació del país: marxes lentes a les autopistes, bloqueig dels accessos a port i aeroport, fer caure webs governamentals, aturar el trànsit ferroviari, etc. Es poden dur a terme en el transcurs de les aturades de país, i/o es poden fer en cap de setmana.

Iniciem el procés constituent: Seria la major desobediència al règim borbònic i la major mostra de suport efectiu a la República catalana. Es tractaria de treballar en la fase de democràcia participativa que segons l’informe num. 10 del CATN conforma l’inici del procés constituent: la ciutadania activa s’autoorganitza en debats temàtics  i territorials per elaborar un llibre verd i un informe constitucional. Un procés obert, transparent, participatiu i inclusiu per definir entre tots les bases constituents d’un nou país és també una iniciativa que pot sumar a la causa un gran nombre d’indecisos.

Prou de perdre el temps

Segons allò declarat pel mateix MH President, hores d’ara el govern de la República Catalana es troba a l’exili, forçat per la repressió espanyola i també com a conseqüència de la seva aposta estratègica per la no-violència.

Diuen que com a govern han renunciat a la resistència activa per tal d’evitar-nos els efectes de la repressió espanyola. I des de l’exili proposen no fer res. Que no fem res, vaja, que podríem prendre mal i que no ho voldrien tenir sobre les seves pobres consciències. Mira que en són, de bons.

Doncs jo, d’això, en dic paternalisme. I d’abandonar la lluita en defensa d’una causa justa, en dic covardia.

Però què és el que pretenen? Què ens estan demanant? Que després d’anys de lluita ens resignem? que ens quedem quiets observant el derrocament de la República, el control il·legítim de la Generalitat, l’empresonament dels dirigents, els atacs impunes de la ultradreta, les constants humiliacions, l’espoliació continuada…?

Arribats al punt que som, la legitimitat del govern republicà descansa exclusivament en el seu reconeixement per part del poble català.

Si el propi govern renuncia a la defensa de la República Catalana, molts catalans deixarem de sentir-nos-hi vinculats i el president Puigdemont acabarà convertit en una mena de segon Tarradellas, sense cap incidència efectiva en la vida política del país, totalment aïllat de la realitat social catalana. Aquest procés trigarà un temps, és cert, però la flama s’anirà apagant inexorablement.

Crec que, ben al contrari, un govern a l’exili hauria de comandar i coordinar una campanya permanent d’insubmissió, amb accions continuades de bloqueig i actes de desobediència massiva que facin evident al concert de les nacions que l’estat espanyol no pot controlar el nostre territori de manera efectiva.

Si el govern de la República es nega a comandar el moviment de resistència perdrà l’ocasió de controlar-lo. Perquè creieu-me, el moviment hi serà. La gent no es quedarà a casa eternament.

Tic-tac, tic-tac…

El moment de les emocions, no de les raons.

Dos mesos per a l’1 d’octubre. A alguns aquest procés s’ens ha fet molt llarg, però sembla que ja s’arriba a un punt en què quelcom es concretarà. Sigui com sigui, passi el què passi, es voti o no es voti, guanyi el SI o el NO, l’1 d’octubre és un punt d’inflexió. Res no serà el mateix a partir de l’endemà.

I és l’hora de la campanya. Per a uns, la campanya és el boicot al referèndum, la seva deslegitimació. Per a d’altres, la campanya és per al SI (perquè de campanya per al NO, no se n’espera).

És de la campanya per al SI, que us vull parlar.

El procés va tenir uns anys en què els arguments de tot caire anaven decantant voluntats, anaven sumant partidaris de la independència. Però ara mateix no veig indecisos. Tothom que ha de votar sembla que ja ha decidit el sentit del seu vot. Tots els raonaments i els arguments, totes les dades, estudis i projeccions de futur que es presentin a partir d’ara no influiran el sentit del vot; no faran forat.

L’única cosa que pot variar l’equilibri de forces són els sentiments, les emocions. L’estat ho sap i fa temps que, a falta d’argumentari, es dedica a conrear bàsicament l’emoció que més pot influir en l’electorat: la POR. També n’han treballat d’altres, és clar, però saben que la por és l’emoció més poderosa per a decantar voluntats.

I l’independentisme, que s’ha passat anys convencent persones a partir d’arguments, hauria de variar l’estratègia i emprar també les emocions si vol ser eficaç.

Quines emocions poden reforçar el SI? Penso que, sobretot, la INDIGNACIÓ. Perquè les actuacions de l’estat aquests propers dos mesos seran indignants per a qualsevol demòcrata. No quedarà cap demòcrata impassible ni neutral quan sigui interpel·lat a posicionar-se entre un estat demofòbic i un moviment popular radicalment pacífic.

Cal denunciar cada dia les agressions espanyoles. Cal posar focus sobre totes les barbaritats que Espanya comet i anirà cometent per intentar boicotar el referèndum. I fer sentir la indignació per cada una d’elles com si fos la primera, o la última, o la definitiva.

Indignem-nos.

Com està “el tema”?

El “tema” és la situació política actual en el camp sobiranista.

Costa analitzar l’actualitat del procés sense referir-se als antecedents, però miraré de fixar, com a dia zero, el 27 de setembre del 2015, el 27S.

I el fet és que des del 27S el sobiranisme ha entrat en una fase de caïnisme preocupant.

La gent del país havia fet la feina, sumant voluntats, acumulant arguments i exhibint una capacitat de mobilització sense precedents. Però finalment calia que les institucions, controlades pels partits polítics, rematessin la jugada. I com gairebé sempre ens ha passat, els catalans hem vist com la nostra classe política dirigent ens ha fallat, per no dir que ens ha traït.

Han sotmès l’estratègia general sobiranista als interessos tàctics partidistes i s’han embrancat en un guerracivilisme irresponsable, passant pel túrmix la ja escassa confiança mútua que podés existir prèviament entre ells.

La CUP

La CUP és presonera d’un diabòlic sistema de presa de decisions, que és perfectament legítim, però que al meu entendre, té dues conseqüències especialment negatives fins per a ella mateixa:

  • No permet traslladar al Parlament la diversitat interna de criteris. El 50%+1 dels vots en assemblea decideix el 100% dels vots parlamentaris. Aquest factor genera una gran frustració en alguns dels parlamentaris, i en gairebé la meitat de les bases.
  • Els debats al voltant de qüestions relacionades amb el procés han projectat a l’opinió pública la realitat d’un partit dividit de manera crònica, que es tensiona sobremanera a l’hora de prendre una decisió.

Probablement quan la CUP va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament i per tant, entrar al joc institucional, no es pensava haver d’assumir les responsabilitats –de dimensió històrica, m’atreveixo a dir- que suporta actualment, i no va adequar els seus sistemes de presa de decisió ni de nivells d’autonomia per al grup parlamentari per fer-hi front. Van decidir no renunciar ni adaptar l’assemblearisme al moment de la seva entrada en política institucional. La CUP és una organització escrupulosa amb els seus sistemes de presa de decisions, però no disposen de l’agilitat necessària en aquest àmbit.

En relació a la divisió interna, potser ha arribat l’hora de l’escissió. La cronificació del desacord en la qüestió sobre la qual gravita en gran mesura el moment polític del país no és un tema menor; no es pot mantenir eternament aquesta falta de cohesió interna. Gairebé tots els partits catalans han passat ja la seva crisi de definició, en la majoria de les ocasions deixant força cadàvers pel camí.

Esquerra

ERC, sotmesa al seu moment pel xantage del president Mas, és presonera de Junts pel Sí i del seu compromís amb la governabilitat. Em penso que ERC està cometent un error d’estratègia que el sobiranisme en general pot acabar pagant molt car. Enlloc de mirar de captivar vots dins el que seria el seu espai natural, que és l’esquerra moderada, sembla entestada a pescar votants entre les files convergents, potser creient que la crisi de CDC els donarà accés als sectors socials que han sustentat aquesta formació des de fa dècades. Per al moviment independentista no és bona aquesta renúncia d’ERC a cercar vots a l’esquerra, perquè la conseqüència directa és el creixement sense rivals de CSQEP. Aquesta formació creix cada cop que ERC insisteix en el seu viatge a la suposada centralitat política. Ho fa quan ERC vota amb el PP per mantenir el concert a les escoles de l’Opus, quan silencia debats plantejats al Parlament a través d’una ILP, quan es mostra solidària des del govern amb la nefasta gestió dels mossos d’esquadra en els casos Benítez, Quintana o del banc expropiat, quan ajup el cap davant CDC en la qüestió de la política fiscal, i també quan se suma amb l’entusiasme del convers a la campanya de pressing a la CUP.

ERC hores d’ara viu còmoda a la campana de vidre encotonat que proporciona CDC i el seu eficaç aparell propagandístic (capaç d’influir i imposar dins el pujolisme sociològic el relat que més convingui en cada moment) sense adonar-se que el dia que vulgui “marxar de casa” i anar per lliure no només els caurà a sobre tot el pes d’aquest aparell, sino el de les contradiccions i la falta de credibilitat que ara mateix estan sembrant.

Convergència

CDC viu una situació complexa, com tothom sap. Les seves bases fa molt de temps que van convertir-se aclaparadorament en independentistes, però els va costar Déu i ajut aconseguir que la cúpula del partit aassumís amb claredat aquesta posició.

Una part de la contínua pèrdua de pes electoral de CDC es deu a que hi ha molta gent que té la percepció que l’independentisme dels quadres del partit és de cartró-pedra, forçat per les bases, i no és sincer; que no és fruit del convenciment sino de la necessitat de sobreviure políticament. No ajuden gens a canviar aquesta percepció les contínues declaracions favorables a la tercera vía de molts dels seus dirigents, o tàctiques com mantenir viva la seva coalició amb UDC (que tothom sabia condemnada) fins l’endemà de les eleccions municipals.

Em fascina la capacitat de supervivència de CDC així com la seva cultura política, modelada durant el pujolisme. El culte al líder, gairebé d’estil peronista, els va suposar la més gran sotragada quan les misèries del clan Pujol van fer-se públiques, i al mateix temps també ha estat l’element de cohesió interna imprescindible per a sobreviure, perquè han estat capaços d’encadenar dos líders sòlids, homologables a nivell europeu, com són l’Artur Mas i en Carles Puigdemont. I recordem que aquest és un capital del qual la majoria de formacions unionistes n’estan orfes.

CDC, corcada per la corrupció, necessita refundar-se, diuen. Però també diuen que ho volen fer sense retirar els actuals líders i sense ni tant sols perdre la marca electoral “Convergència”. No sembla un camí senzill, però compten amb molts recursos mediàtics, amb l’actual neutralització d’ERC, i amb els dos polítics esmentats, capaços d’assumir el paper de líder que tant necessari els resulta.

Resumint

Dins el camp sobiranista veiem una CUP presonera de les seves dinàmiques internes i abocada a l’escissió, una ERC neutralitzada políticament per CDC i en plena deriva estratègica, i una CDC en profunda crisi orgànica i incapaç de concretar la regeneració total que ells mateixos diuen necessitar.

El camp sobiranista fa llàstima. Si els seus partis no són capaços de créixer, a l’independentisme sempre li mancarà el necessari control de les institucions i viurà permanentment frustat, incapaç de traduïr en la pràctica política la victòria del seu relat obtinguda ja a nivell social.

Així les coses, podem afirmar que els interessos partidistes han aconseguit convertir l’esperit unitari d’Arenys de Munt en agres enfrontaments, molt difícils de superar. I mentre estem ocupats en aquest galimatíes de desqualificacions i insults hem deixat de banda la feina d’eixamplar la nostra base social per aconseguir una majoria sòlida i imbatible.

El risc que correm és que el dia en què finalment votem en referèndum ens passi el mateix que va passar al Québec o a Escòcia: no concretar per un estret marge.

El què deia a l’inici: una altra traicïó dels seus líders al sofert poble català.

Qüestions incòmodes: la gestió del post-conflicte.

Al món hi ha dos tipus bàsics de conflictes: els interns i els internacionals.

Parlem dels conflictes nacionals en clau interna: dretes vs. esquerres, negres vs. blancs, rics vs. pobres… gent que per sobre de les diferències es reconeixen entre ells com a connacionals. Cada conflicte troba la seva sortida particular quan les parts són capaces d’arribar a un punt de compromís per a dialogar i solucionar-lo. Espanya, Argentina, El Salvador, Sudàfrica… són alguns d’aquests conflictes “resolts”. Sempre han resultat ser solucions imperfectes, perquè totes es fonamenten finalment en una amnistia. I això comporta que moltes persones es veuen dolorosament privades de reclamar el què elles entenen com una justa reparació pel seu patiment.

Observem com, amb aquestes condicions, els processos negociadors aconsegueixen traslladar els conflictes a un estadi no cruent, i això representa el seu èxit i la seva justificació. Però el què no poden aconseguir, malgrat la retòrica del discurs oficial, són les condicions que permetin una veritable reconciliació a curt termini, perquè això resulta humanament impossible. Allò del “sense vencedors ni vençuts” és pura xerrameca. Només el pas de del temps i el relleu generacional podran difuminar el conflicte.

I què passa quan el conflicte és entre nacions? Si es tracta d’un conflicte d’alliberament nacional, l’objectiu del qual és posar fí (o perpetuar, segons el bàndol) una situació d’ocupació per part d’una potència estrangera, sempre acaba havent-hi un vencedor i un vençut. O bé la potència estrangera es retira, o bé la resistència és eliminada. I aleshores s’esdevé la repressió. Els catalans ho sabem prou, ja que ens ha tocat patir-la cada vegada que hem perdut un conflicte amb Espanya o França.

A Europa, al final de la segona guerra mundial, tots els països que van ser ocupats per les forces de l’eix, en recuperar-ne el control, van imposar la seva justícia. A França, a Polònia, a Itàlia… els col•laboracionistes van ser jutjats i sovint executats, i es va produïr una intensa purga entre el funcionariat per a detectar i represaliar aquells que s’havien adherit al règim d’ocupació.

Era venjança? Possiblement ho era, per a la turba que passejava despullades i amb el cap rapat les amistançades dels alemanys. Però les detencions, els judicis i les purgues a l’administració responien a una política d’estat fredament calculada. No es podia permetre, en nom de la seguretat nacional, que els que havien col•laborat amb l’enemic seguissin operant lliurement dins la societat, i molt menys que ho fessin conservant un lloc dins de l’administració, especialment en els cossos judicial, militar i d’ensenyament. I aquesta política de repressió en defensa de l’interés nacional no va restar ni un bri de legitimitat democràtica a les autoritats dels països en què, efectivament, hi havia una democràcia instaurada.

Una de les característiques de la democràcia com a sistema oposat a la dictadura és justament la gestió dels conflictes, i no la seva ocultació. Veiem com el fet que el règim borbònic no hagi tingut cap intenció de reparar la memòria dels morts i represaliats pel franquisme és considerat com un dels múltiples indicadors de la baixa qualitat de la suposada democràcia espanyola.

I com gestionarem aquesta qüestió, a Catalunya, l’endemà de l’alliberament?

No faltaran veus que, malgrat l’evidència, advocaran per tractar la qüestió com si es tractés d’un conflicte intern. I tindran altaveus potents. Pretendran repetir l’operació de maquillatge i silenci que ja van aconseguir imposar durant la transició espanyola. Utilitzaran un discurs farcit d’utopismes, bonisme i correcció política, apel•laran a la convivència, a la reconciliació i a la fraternitat.

Que ningú es flipi i es pensi que proposo execucions o empresonaments.

Jo penso que cal tractar la qüestió com el què veritablement és, al meu entendre: la fí del règim d’ocupació espanyola. I de fer-ho com ho fa una democràcia; garantint judicis justos i evitant situacions de violència i/o d’anarquia. Però mostrant-se ferm en la defensa de l’interés nacional. No hauria de ser possible que persones o entitats que s’han mostrat obertament beligerants amb la defensa dels nostres drets nacionals, o que han col•laborat amb el règim d’ocupació a què hem estat sotmesos, mantinguin els seus llocs en determinats consells d’administració, la propietat de mitjans de comunicació, les seves càtedres, les seves places de funcionari, les titularitats de concessions administratives, les seves responsabilitats dins la policia o la justícia, etc. Permetre-ho podria equivaldre al suïcidi de la jove república catalana. Cal depurar responsabilitats.

I aquells jutges o polítics que hagin ordenat reprimir l’independentisme català, o que hagin maldat per imposar la legalitat espanyola en contra de l’expressió de la majoria política i social catalana han de ser desterrats, proposo que siguin deportats a Espanya.

I vosaltres, què en penseu?

N’hi haurà prou, amb la revolta dels somriures?

El model de mobilització que l’independentisme ha fet seu els darrers quatre anys ha estat un èxit. Ha alimentat i ha avançat en paral•lel a l’increment del suport social de l’independentisme, fins que aquest ha arribat a ser majoritari.

En la meva opinió, l’aparició la Plataforma pel Dret a Decidir i les manifestacions del 2006 i 2007 suposen el punt d’inflexió que ens ha dut al moment actual. Van ser manifestacions independentistes que, pels paràmetres del moment, podien ser qualificades de massives. Els que hi vam assistir començàvem a veure –i a creure’ns!- que ja no érem només els quatre friquis que es trobaven al fossar de les Moreres cada 11 de setembre.

El proper moviment de l’independentisme (un cop ja desactivada la PDD pel nostre proverbial caïnisme) va ser al 2009, amb les consultes populars per la independència, que tindrien continuïtat fins l’abril del 2011 i que es van estendre pel territori. Crec que a Arenys de Munt es dóna un factor que permet que s’inicii el viatge polític cap a l’independentisme per part del què en diem “la centralitat política del país”. Aquest factor és el trencament de la por a la repressió. Es crea la il•lusió de que es pot desobeïr l’estat i restar inmune a la seva reacció. Dic que era una il•lusió, perquè en realitat no es va desobeïr, sinó que es va trobar una escletxa legal, una manera més o menys enginyosa de dur a terme la consulta. Però això tant se val; psicològicament, molts catalans aquell dia van perdre la por a defensar la independència, i a fer-ho públicament.

Al 2010, Espanya seguia sense entendre el què li venia al damunt. Òmnium havia convocat una manifestació pel 10 de juliol que ja es preveia massiva, però que el TC es va encarregar de convertir en històrica per dos motius: per la seva magnitud i perquè va permetre constatar que moltíssima gent ja havia fet el pas a l’independentisme. El poble, al crit unànime d’independència! va depassar la ridícula moderació exhibida pels partits polítics i va fer fugir un president acovardit i indigne del càrrec que ocupava.

Al 2011, i entroncant directament amb el moviment de les consultes, neix la Conferència Nacional per l’Estat Propi (noti’s com d’amarat d’eufemismes està el procés) que al 2012 culmina en la presentació de l’Assemblea Nacional Catalana. La virtut de l’ANC és que permet fer activisme polític a molts catalans carregats de prevencions cap als partits polítics. Suposa una alenada d’aire fresc, que respon de manera efectiva a l’anhel d’unitat d’acció política de l’independentisme de base, i presenta unes propostes radicalment democràtiques, participatives, assembleàries, unitàries. La il•lusió que genera i (cal no oblidar-ho) la poca traça d’un estat empixonat a seguir eternament humiliant i espoliant Catalunya, desemboquen en un 11 de setembre en què sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” es produeix la més gran manifestació que hi hagi hagut mai al país fins aleshores. La magnitud de la manifestació obliga les autoritats a fer gestos, el més important políticament dels quals és la declaració de sobirania del Parlament a principis del 2013. Però l’èxit d’aquell 11 de setembre no és casual: les territorials de l’ANC portaven tot l’any fent actes de mobilització: marxes a peu o amb cotxe, repartiment de fulletons… s’havia iniciat l’exitós model de mobilització característic de l’ANC, que donaria encara (i fins a dia d’avui) dues macro-manifestacions d’11 de setembre que van fer visible el conflicte als mitjans internacionals i van evidenciar, de manera definitiva i sense discussió possible, que l’independentisme havia guanyat la centralitat política i el debat de les idees i dels arguments. La revolució dels somriures, en van dir. O el tietisme de carrer.

Des del 2012 portem 3 anys de cadenes humanes, caravanes de cotxes, marxes de torxes, festivals diversos, debats, enceses d’espelmes, ballades de sardanes, presentacions literàries, recreacions històriques, flashmobs, conferències, hissades d’estelades, concerts de música, vídeos i tota mena de performances.

Hem demostrat ja, abastament, el nostre tarannà pacífic, inclusiu, participatiu, democràtic, alegre… Crec que hem esgotat el catàleg de les maneres possibles de manifestar-se sense córrer cap risc, ordenadament, en família, amb el recolzament de les institucions i la policia obrint pas.

I està molt bé, que no se’m malinterpreti. Porto dient des de l’inici del text que és un model d’èxit, sobretot perquè una part del creixement social de l’independentisme s’ha basat justament en la projecció creïble d’aquesta imatge per a contrarrestar el discurs de la por que arriba des d’Espanya.

Però de vegades fins I tot els models d’èxit s’esgoten. I aquest s’esgota. Encara té recorregut, però s’acosta el moment en què deixarà de ser útil.

Tinc la sensació que de tants somriures estelats, Espanya està vacunada, ens ha pres la mida, i ja no li fem por. Creuen (ho saben?) que el nivell màxim de compromís de la majoria de catalans independentistes és l’exhibida pel tietisme. I que si només és un o dos dies l’any, doncs mira. I que un dia o altre anirà a la baixa, que tampoc es pot estar sempre trencant rècords. I tenen raó, els cabrons.

Jo no faig més que donar-li voltes, i no recordo cap país que s’hagi alliberat de l’opressor només amb cançonetes.

En el context històric i geopolític en què es troba, Espanya no es pot permetre una massacre de població civil desarmada, que ha estat el seu recurs preferit durant 300 anys. Però això no significa que no acabin emprant la violència amb determinada intensitat, que utilitzin la coacció institucional, que deroguin l’autonomia, que dissolguin els mossos, que il•legalitzin partits polítics i associacions, que tanquin mitjans de comunicació, que despatxin funcionaris, que empresonin independentistes, etc. Ho trobeu exagerat? Doncs en 80 anys les han fet totes. I algunes fa només 20 anys.

Ho aturarem, tot això, amb un poble disposat únicament a anar de pícnic si no plou?

No proposo convertir Catalunya en l’Ulster dels anys 70, ni demano que deixem de fer performances. Però penso que es pot mantenir el model de mobilització actual i paral•lelament encetar-ne un altre de menys folklòric, més compromès. No pas violent: parlo de vagues, manifestacions, desobediència, bloqueig de l’accés a casernes i altres infraestructures, ocupació d’espais i d’edificis institucionals espanyols, boicots, talls de carreteres, lluita activa contra la simbologia imposada per l’opressor…

Només ens en sortirem si hi ha catalans disposats a desafiar seriosament l’autoritat de l’estat, a no reconèixer la legitimitat del seu domini sobre Catalunya i si cal, a anar a presó i a ser reprimits durament. En circumstàncies més difícils no han faltat mai els homes (i dones, és clar) disposats a sacrificar-se pel país. Ara que hi som més a prop que mai no trobarem un grapat de valents?

Més sobre l’Assemblea

Quan l’anterior post va rebre rèplica pública per part d’una de les patums de l’ANC no vaig pas respondre. Agraeixo el to respectuós emprat pel sr. Marfany, al contrari del d’algunes persones que semblaven creure que la meva intenció era perjudicar a l’Assemblea.

Tornant a l’escrit de resposta del sr. Marfany, i malgrat que estic radicalment en desacord en algunes de les valoracions i interpretacions que s’hi fan, vaig decidir no respondre’l (i els que em coneixen saben com em costa, a mi, de callar…) sobretot perquè no volia polemitzar sobre la qüestió; jo m’estimo l’ANC i la majoria de la seva gent, i penso seguir col•laborant-hi puntualment, quan ho cregui oportú (si és que m’ho accepten).

Hi fa fred, fora de l’Assemblea. Vull dir que per a algú que no vol implicar-se en cap partit polític, no hi ha gaire més trinxeres des d’on lluitar per la independència. Segurament per això, malgrat haver deixat l’ANC, seguia donant-li voltes al tema i pensant que si potser m’havia equivocat…, que si potser tinc poca cintura i cal ser més contemporitzador…, que si potser sóc massa radical en els meus plantejaments…

Fins divendres. Divendres vaig confirmar, malhauradament, que havia fet el correcte.

Divendres ens va visitar la Carme Forcadell. Admiro la Carme i la gent com ella, que han assumit un alt cost personal per a contribuïr a aquest procés polític. El cas és que després d’escoltar el seu parlament (quina gran comunicadora!) vaig decidir fer-li una pregunta que duia al pap.

Sabreu que l’ANC ha decidit “avalar” les candidatures a les eleccions municipals que assumeixin com a propis uns compromisos proposats per la mateixa Assemblea, i que jo sàpiga, són 3 (la Carme em va dir que eren 4, però jo no he sabut trobar el quart):
1. Adherir o mantenir l’ajuntament a l’AMI
2. Reconèixer i treballar pel caràcter plebiscitari del 27-S.
3. Participar d’una hipotètica assemblea de càrrecs electes que es constituïria si l’estat espanyol suspengués l’autogovern.

Li vaig preguntar a la Carme perquè entre els punts esmentats no hi constava l’exigència als candidats d’exercir la sobirania fiscal. I la resposta fou tremendament decebedora per a mi, però alhora molt aclaridora: bàsicament em va respondre que no ho exigeixen perquè entenen que la hisenda catalana (l’ATC) encara no està preparada per a assumir aquesta tasca (!).

És clar que aquesta resposta no em mereix ni una espurna de crèdit. Resulta massa evident que era un intent de donar cobertura als centenars d’alcaldes catalans que van acompanyant el procés a contracor des del 2012 per no desenganxar-se de la centralitat política, però que no estan disposats a fer cap acte mínimament coratjós ni compromès amb el país. La gent de “Catalunya diu Prou” https://diemproucatalunya.wordpress.com/, pioners de la campanya per la sobirania fiscal, desmentien taxativament l’afirmació de la Carme Forcadell en un tuit, al cap de pocs minuts.

De fet, tot lliga. Detecto en les darreres aparicions públiques dels senyors Marfany i Pugès, en què intenten marcar distàncies amb els partits polítics, una vehemència impostada que no aconsegueix dissimular el fet que, quan es tracta de concretar quelcom, es va amb prou cura de no incomodar els grans partits.

Més encara, la insistència de seguir posant sobre la taula la qüestió de la “llista del President” quan aquest és un debat que ja ha estat superat per bé o per mal, em fa pensar que fins i tot hi ha gent que pot estar treballant des del secretariat per a alguna opció partidista concreta.

Admetent com a possible que tot el què exposo als dos darrers paràgrafs sigui producte d’una paranoia obsessiva, hi ha qüestions que es mouen en el terreny de les certeses i que fan evident que l’ANC se m’ha quedat petita, com aquelles samarretes que s’encongeixen i t’engavanyen:
• S’impulsa la campanya “Els ajuntaments per la independència” amb grans declaracions, però el contingut són 3 compromisos sense cap ambició, que com que no obliguen a res de concret i es queden en el terreny declaratiu, poden ser signats per una pila de candidats que no tenen cap intenció de desafiar el marc legal espanyol.
• S’impulsa la campanya “Declara’t a Catalunya” http://declarat.assemblea.cat/que-es/ però es renuncia, no se sap fins quan, a reclamar als ajuntaments l’exercici de la sobirania fiscal.
• Es passa del “Tenim pressa, molta pressa” o de cridar ben fort a la pl. de Catalunya “President, volem votar en 3 mesos” a acceptar acríticament i resignada l’allargament del procés en 10 mesos més. http://www.dailymotion.com/video/x288j2z_forcadell-president-volem-votar-en-unes-eleccions-abans-de-tres-mesos_news#from=embediframe

Massa rebaixes, per a un servidor de vostès.

A més, el sobiranisme (no només l’ANC) s’ha empescat un nou tòtem nacional: la unitat. Patim d’un inclusivisme tòxic, una obsessió per la transversalitat a qualsevol preu que ens obliga a renúncies contínues per tal de mantenir al peu de qualsevol acord la signatura d’alguns partits polítics que, no ens enganyem, acabaran treballant activament en contra de la independència. Per això es va proposar l’estúpida pregunta binària del 9N, i per això es justifiquen tots els redactats recargolats i plens d’eufemismes que volen evitar esmentar explícitament la paraula independència. Per l’amor de Déu, si Unió i Iniciativa no hi volen ser que no hi siguin! i seguim fent camí, lliures de la rèmora de tots aquests tafurs del Mississipí.

Unió Democràtica de Catalunya ha decidit endarrerir fins al juny la decisió de si com a partit treballaran a favor o en contra de la independència. No us sembla sospitós? Pot passar que molts independentistes votin alcaldes i regidors que al cap d’un mes d’haver estat escollits els diguin que, d’allò de donar suport al procés des dels ajuntaments… ni parlar-ne. Doncs el més probable és que l’ANC hagi demanat el vot per a ells!!. Espero de tot cor que tot això no passi.

Seguiré volent el millor per a l’ANC, perquè segueix essent una eina fonamental del procés. Espero que els propers canvis al secretariat permetin reorientar el rumb de l’assemblea i fer-lo més combatiu i ferm.

Prometo també intentar no escriure més sobre l’ANC en aquests termes tant crítics.

QUO VADIS, Assemblea? (perquè deixo l’ANC)

Jo hi era, allà, al Palau de Congressos de Montjuïc el 30 d’abril del 2011 celebrant la Conferència Nacional per l’Estat Propi i infantant l’Assemblea Nacional Catalana.  Jo era allà, també, quan es va constituïr la territorial de Vilassar; hi he participat activament, i fins i tot hi vaig posar la cara durant el seu primer any.

Tot i així, properament demanaré la baixa de l’assemblea. Sé que a Vilassar hi haurà gent que se sorprendrà, i també per això necessito explicar-me.

Perquè deixo l’assemblea?

He treballat amb entusiasme i he compartit projecte i estratègia amb l’ANC fins a finals d’octubre del 2014 en què, davant el gran engany que perpetra el Molt Honorable sr. Mas, l’ANC decideix donar-li cobertura i fer-lo, per tant, possible. D’aquesta manera el referèndum que ens havia de permetre mostrar al món un mandat popular democràtic clar es converteix en un “procés participatiu” per a consum intern, sense cap validesa política a causa de la manca de garanties.

A partir d’aquí es confirma un canvi de rumb del secretariat, la màxima preocupació del qual sembla que passa a ser no incomodar els partits polítics. En quin moment i de quina manera havien aconseguit els partits polítics la sucursalització del secretariat que s’evidencia amb els fets del novembre?

Amb el 9N encara calent, el secretariat pretén aconseguir la coartada necessària per a a confirmar el canvi de rumb evidenciat, plantejant a les territorials un “guió per al debat” amb un redactat totalment equívoc i tendenciós. Chapeau per la maniobra!

Sempre he pensat que el suport popular que havia rebut l’ANC era justament per a actuar de contrapès d’uns partits polítics desacreditats i dels que la gent es malfia; per a esdevenir una eina de pressió sobre partits i institucions. Tot aquest capital polític s’ha malbaratat.

Tornem un pas enrere: a la plaça de Catalunya, el 19 d’octubre, quan la Carme Forcadell reclama públicament la suposada condició per a donar suport a la traïció del nou 9N: “President, volem eleccions en els propers tres mesos!!”. Déu n’hi dó, del cas que t’ha fet, Carme! I saps perquè? Perquè assumint el nou 9N i col·laborant-hi ja havíeu cedit la iniciativa als partits polítics; el Molt Honorable ja havia imposat el seu relat sobre el 9N, esdevenint el màrtir/heroi al qual ja no gosàveu dur-li la contrària.

El paper galdós, la inacció i el silenci còmplice de l’ANC durant el trimestre novembre-gener, subordinant-se absolutament al joc partidista va ser la lamentable confirmació de la nova orientació de l’ANC. Resulta feridor imaginar-se què s’hauria pogut esdevenir si l’assemblea hagués desbordat Barcelona amb un milió de persones, o hagués convocat una paralització del país, exigint eleccions immediates amb llista única. Ja us ho dic jo, el què hauria passat: els partits s’haguessin agenollat, i hores d’ara ja tindríem un parlament escollit per a declarar la independència.

Enlloc d’això ens trobem amb un nou regal del Molt Honorable a l’estat espanyol: 10 mesos de temps extra per a reaccionar, per a prendre la iniciativa, per a prémer l’accelerador de la repressió, de l’espoliació, de la maquinària publicitària, de l’acció exterior, del blocatge de la nostra acció política… jo ho interpreto com una veritable traïció a la gent de la Via Catalana, de la qual la mateixa ANC n’és còmplice. I com que la idea d’esser-ne còmplice em repugna, no em queda altre remei que demanar la baixa.

Me’n vaig de l’assemblea agraït per tot el què m’ha permès de viure, dolgut per la seva deriva,  i esperant conservar tots els amics i relacions personals que hi he fet. Quan sigui per treballar per la llibertat nacional ens trobarem sempre.

Resto orfe.

LA PROVA DEL NOU PER AL FEDERALISME ESPANYOL

Una facció de l’unionisme d’esquerres (aquelles esquerres de l’establishment; aquelles que participen de la menjadora) no ha copsat encara que el moviment actual del mapa polític català no té res a veure amb aquell catalanisme secular, entestat a canviar Espanya per fer-la més amable, més democràtica, i poder-hi encaixar millor. Que ja hem passat pantalla, hem entès que Espanya és irreformable, i hem decidit tirar pel dret. Que ja no es tracta només dels “catalans emprenyats” d’en Montilla, quan clamava inútilment i ingènua a Madrid, avisant del perill de “desafecció” bò i demanant a l’amo espanyol que no ens collés tant.

Encara volen salvar Espanya. I així proposen una “tercera via” que, suposadament, els ha de diferenciar de les propostes de la dreta feixistoide espanyola.

Aquesta tercera via en realitat només consisteix en una paraula màgica: federalisme. La repeteixen com un mantra. La repeteixen i repeteixen. I cada cop que la repeteixen l’adornen amb algun adjectiu com ara modern, avançat, tolerant, democràtic…

Ningú, a banda i banda de l’espectre polític català o espanyol ni tant sols s’ha pres la molèstia de definir què vol dir “federal” per a ells. Els uns veuen inversemblant la possibilitat de refundació estructural d’un estat al qual, ara per ara, hi ha una majoria de la població que voldria fins i tot suprimir les autonomies existents. Els altres, conscients d’aquestes mateixes limitacions, eviten definir el concepte per seguir vivint de l’ambigüetat.

Penso que des de l’independentisme hi hauria una manera senzilla de neutralitzar aquest conte de fades, fent algunes preguntes faciletes als senyors del PSC-PSOE o d’ICV-EUiA. Vindria a ser com fer la prova del nou a aquest federalisme difús i eteri.

Podrien explicar els federalistes espanyols en què consisteix concretament el federalisme que prediquen? On arribarà el federalisme acceptat pel PP, UPyD, IU i PSOE? Podrien començar per respondre unes preguntetes:

• Estan disposats els federalistes espanyols a acceptar el concert econòmic català?

• Estan disposats els federalistes espanyols a acceptar que l’únic idioma oficial a Catalunya sigui el català? a que totes les etiquetes siguin com a mínim en català, que les pelis als cinemes siguin com a mínim en versió catalana, que a les escoles s’ensenyi en català…

• Estan disposats els federalistes espanyols a deixar d’interferir en l’escola catalana? A acceptar la nostra competència exclusiva en aquesta matèria, des dels currículums fins als titols o les beques?

• Estan disposats els federalistes espanyols a reconèixer i protegir la unitat de la llengua catalana arreu del territori dels Països Catalans?

• Estan disposats els federalistes espanyols a rellegir la història oficial? Estan disposats a demanar perdó per l’intent permanent de genocidi? per exemple, anul•larien el judici al president Companys?

• Estan disposats els federalistes espanyols a acceptar la participació de les seleccions catalanes en totes les competicions oficials?

• Estan disposats els federalistes espanyols a il•legalitzar el feixisme en totes les seves expressions? I a castigar els franquistes? I a perseguir la catalanofòbia?

• Estan disposats els federalistes espanyols a permetre la presència catalana als fòrums internacionals i a les comissions europees quan considerem que la matèria a tractar és d’especial interès per als catalans?

• Estan disposats els federalistes espanyols a deixar en mans catalanes l’adjudicació de totes les freqüències per a ràdios i tv? I que hi hagi quotes mínimes d’emissió en català del 50% per a totes les cadenes, públiques o privades?

• Estan disposats els federalistes espanyols a eliminar delegats del govern central? I diputacions? Catalunya podrà establir lliurement el seu sistema d’estructura territorial sense interferències?

• Reconeixerà l’Espanya federal la nostra condició nacional, i per extensió, el nostre dret a l’autodeterminació?

• Acceptaran els federalistes espanyols que la única policia a Catalunya siguin els Mossos? I a condicionar la presència de l’exèrcit espanyol, en cada cas, a l’acceptació de les autoritats catalanes?

• Acceptaran els federalistes espanyols que la competència exclusiva en immigració sigui de la Generalitat?

• Acceptaran els espanyols federalistes que la Generalitat sigui la única autoritat en infrastructures, política energètica, conques fluvials…

• Acceptaran els federalistes espanyols renunciar al model centralitzat i radial de les infrastructures? renunciaran a la gestió dels aeroports catalans? transferiran la titularitat de totes les vies en territori català a la Generalitat?

• Estan disposats els federalistes espanyols a acceptar un espai social català en les relacions laborals?

• Estan disposats els federalistes espanyols a acceptar els Països catalans com a espai cultural únic? I com a àmbit de mitjans de comunicació propi?

Si la resposta a TOTES aquestes qüestions és afirmativa, encara podreu convèncer algun independentista.

Si la resposta a ALGUNA d’aquestes qüestions és negativa, em temo molt que la majoria d’independentistes seguiran essent-ho.
Si la resposta a la MAJORIA d’aquestes qüestions és negativa, (i així em penso que és) haureu delimitat amb precisió l’abast del federalisme que prediqueu. Una gran mentida, tot plegat.