Passat, present i futur

COM ARRIBEM AQUÍ: BREU HISTÒRIA

Del 2010 al 2017 l’independentisme creix, esdevenint un moviment majoritari socialment i política. Sorgeixen múltiples iniciatives i entitats amb una gran base social, i organitzacions de tota mena de la societat civil donen suport al moviment per la independència, de marcat caràcter democràtic, cívic i noviolent. Són les classes mitjanes i populars entusiasmades en un projecte polític (!).

Les bases dels partits «nacionalistes» participen també d’aquest viratge de l’autonomisme a l’independentisme desacomplexat: els òrgans de direcció dels partits es veuen sotmesos a una pressió com mai havien conegut i, per tal de sobreviure, inicien dues línies d’acció paral·leles, l’una pública i l’altre d’incògnit:

  1. públicament, abracen l’independentisme i es comprometen a treballar per la consecució d’un referèndum d’autodeterminació. El primer intent es va deixatant tant en format (pregunta múltiple) com en el caràcter vinculant (de referèndum a consulta popular). A partir d’allà naveguen com poden entre lluites i crisis partidistes i intents de retenir el poder, forçats a una unitat d’acció que no desitgen i fent passes cap al referèndum «de veritat» enduts per l’onada popular, a la que no es poden enfrontar directament. Pel camí queden alguns polítics unionistes (Duran Lleida, p. ex.) però la majoria es mantenen al seu lloc d’influència.
  2. d’incògnit (pretesament) inicien la infiltració de persones afins a les direccions de totes les associacions de base popular que poden. És clar que el seu gran objectiu era l’ANC, i com és ben sabut, aconsegueixen l’objectiu. El discurs de l’Assemblea es modula i acaba acceptant i acompanyant de manera molt clara les estratègies dels partits ja des de finals del 2014.

De l’octubre del 2017 en sabem:

  1. que les cúpules dels partits no tenien cap intenció de celebrar el referèndum de forma efectiva
  2. que s’hi van veure arrossegats per la pressió popular i de les pròpies bases
  3. que en tot moment van prioritzar la seva protecció personal, evitant curosament cap acció que segons el codi penal espanyol fos constitutiva de delicte, més enllà de la desobediència
  4. que, a desgrat d’això, la reacció repressiva de l’estat (exili, presó) els va permetre assumir el paper de víctimes que, gairebé tots han utilitzat per fer xantatge emocional als independentistes.
  5. que aquest victimisme i xantatge emocional els ha permès fins ara:
    1. acceptar i col·laborar en el desplegament del 155
    2. guanyar les eleccions del 21D 2017
    3. impedir la restauració dels legítims President i govern de la Generalitat (30/01/2018)
    4. renunciar de manera efectiva a la unilateralitat
    5. desviar l’objectiu: de la independència a la llibertat dels presos polítics, amb la campanya de llaços grocs.
    6. col·laborar amb entusiasme en la repressió del moviment independentista
    7. apostar per la governabilitat de l’estat espanyol
    8. blanquejar el PSOE del 155
    9. tornar a vendre’ns la pastanaga d’un referèndum acordat que saben que és impossible.

L’ACTUALITAT.

A juliol del 2019 es constata ja que les cúpules dels partits polítics que representen l’independentisme a les institucions han optat de facto per la renúncia al mandat de l’1-O i preparen la tornada a l’autonomisme. Són les mateixes persones i partits que l’octubre del 2017 van renunciar a implementar el resultat del referèndum i ens van deixar als peus dels cavalls borbònics, com reconeix i argumenta l’advocat d’en Quim Forn davant del TS.

El darrer resultat d’aquesta deriva han estat els pactes post-electorals amb els partits del 155 a ajuntaments i diputacions.

COM M’IMAGINO EL FUTUR: L’ÚNICA ESPERANÇA ÉS EL POBLE

La mort de la via institucional

Cal acceptar que la via institucional per accedir a la independència és morta. Els partits polítics són partits del règim de 78, no hi són per a transformar la societat sino per a abastar la major quota de poder i influència possible per tal de vendre i comprar favors i repartir càrrecs i pagues, alimentant unes cúpules de polítics professionals que només miren de perpetuar el seu modus vivendi. I disposen de molts mitjans per a manipular l’opinió pública.

La renúncia a la via institucional comportarà sacrificis i l’estat intensificarà la repressió. Però mentre es mantingui l’actual classe política que es fa passar per independentista no serem independents. Per això és imprescindible fer-los el buit, desallotjar-los del poder que els alimenta.

A totes les eleccions, els independentistes ens hauríem d’abstenir. Ni un vot per a ells. Que governin els del 155, si poden. Aguantarem l’envestida al carrer.

Hem de repudiar els partits i els polítics que en viuen, han de notar la repulsa social creixent, no han de percebre cap reconeixement ni prestigi social derivat de la seva activitat política. I això inclou aturar la campanya de llaços grocs, cantades i concentracions de suport: ells i elles també ens van enganyar i ens van vendre, i les seves declaracions des de la presó són sempre de renúncia.

Hem de tenir clar que renunciar a la via institucional comportarà que les institucions seran ocupades pels partits espanyolistes, amb totes les greus conseqüències previsibles. Serà una catarsi necessària per a bastir noves organitzacions polítiques amb lideratges col·lectius, més participatives, netes, decidides, lliures i compromeses, que ens hauran de permetre recuperar les institucions per a revertir-hi el mal ocasionat i avançar decididament cap a la república catalana.

Encetem la via de la revolta popular

Renunciar temporalment a la via institucional no significa en absolut renunciar a la lluita per la independència. Significa centrar tots els esforços a esdevenir un territori ingovernable per a l’estat, a combatre’l en tots els terrenys, a boicotar-lo, a sabotejar-lo, a castigar tant com sigui possible totes les estructures del poder espanyol. Vol dir assumir plenament el concepte de nació ocupada en lluita per la seva llibertat.

Hem de sortir al carrer i assumir contradiccions, ser solidaris, fer sacrificis, estar disposats a patir la repressió en pròpia carn, fer contribucions econòmiques, etc. La situació històrica reclama de la nostra generació que plantem cara.

Les organitzacions

Disposem d’organitzacions (em refereixo a l’ANC, Òmnium i els CDR) que han demostrat a bastament la seva capacitat de mobilització, influència, compromís i resistència. No cal inventar res, però sí que cal reinventar-se: resulta imprescindible iniciar d’entrada un procés de purga de tots els elements partidistes que niuen a les organitzacions i els seus òrgans de direcció, especialment a l’Assemblea.

Un cop lliures d’hipoteques amb l’estatus quo, caldria que cadascuna definís l’àmbit en què desenvoluparan la seva activitat, la seva naturalesa i línia estratègica. Això és especialment necessari en el cas dels CDR, que sorgeixen com un petit miracle, de forma gairebé espontània, i mantenen des de llavors una estructura i coordinació millorables.

A partir d’aquí, amb la base d’un objectiu compartit i el respecte a les actuacions de l’altre -encara que no se’n compateixi l’estratègia-, m’imagino un moviment per la independència amb dues vies d’acció no coordinades necessariament, cadascuna complementària de l’altra. Seria inexcusable l’acceptació i la no criminalització de les altres formes de lluita per tal de poder, fins i tot, cooperar puntualment i compartir recursos.

Tant l’ANC com els CDR tenen en comú una estructura que s’ha demostrat difícil de batre, basada en assemblees locals. Crec que la preservació d’aquest model territorial és cabdal per al moviment, i trobar l’adequat i sempre difícil equilibri entre aquestes assemblees i els respectius òrgans nacionals de coordinació pot ser la clau del seu èxit.

La mateixa lluita, estratègies diferents.

El que jo m’imagino és, per una banda, el binomi ANC/Òmnium liderant la lluita des de l’estricte defensa de la no-violència, instal·lats dins del marc legal, i fent allò que han demostrat saber fer millor que ningú altre: mobilitzacions i manifestacions massives, alimentar caixes de resistència, promoure iniciatives per sumar… el què s’ha vingut fent fins ara, però sense haver de condicionar les seves decisions a les necessitats dels partits polítics.

Per altra banda, els CDR (que no haurien de permetre la doble militància amb ANC) mantenint-se en la alegal·litat i parcialment en la clandestinitat, farien ús de l’autodefensa davant del feixisme i les forces d’ocupació, crearien grups d’acció directa, farien accions de sabotatge…

La combinació d’aquestes dues línies d’acció popular fins a tornar a controlar les institucions amb una nova classe dirigent podria conduïr-nos a l’assoliment de l’objectiu final: la independència.

Nota: pot ser que penseu que sóc un il·lús i que el que plantejo és impossible. M’agradaria creure que hi ha altres vies possibles, però jo no les veig. Estic obert a escoltar-les i analitzar-les.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *