Monthly Archives: juliol 2012

Vivim temps convulsos. De tant en tant, i sempre en temps de crisi, la història s’accelera i allò que fa un temps  era impensable es fa realitat d’un dia per l’altre. No falten exemples relativament recents i gens lluny de casa nostra, com la caiguda del mur de Berlin o les revolucions al Magrib. Situacions en què alguns analistes ja percebien un gran descontentament social, però dels quals ningú en sospitava la veritable magnitud ni velocitat fins que s’han hagut d’explicar quan els fets ja s’havien produït.

Tinc la impressió d’estar vivint un d’aquells moments previs a un gran canvi, i ho faig amb la relativa tranquilitat de saber que, a diferència de generacions anteriors, les convencions vigents actualment impediran al poder establert salvar l’amenaça de canvi encetant contra el poble una repressió general i sistemàtica (el darrer exemple d’aquest modus operandi va ser la guerra civil i posterior repressió).

Al nostre pais es viuen dues crisis alhora: la crisi social derivada de l’ensulsiada econòmica general i la crisi de model polític, quan una majoria de ciutadans s’han adonat que la pertinença a Espanya no només ens amenaça com a Nació sinó que afecta negativament i de manera concreta , mesurable i directa el benestar de totes les persones que hi vivim.

Cada cop som més els que entenem que amb una estructura d’estat propi ens defensariem molt millor de la crisi econòmica i reduïriem en gran mesura el seu impacte social.

Aleshores, quan la història ens brinda la millor ocasió d’esdevenir lliures, quan estem molt més que carregats de tota mena de raons per fer un pas endavant, quan el poble per fi comença a perdre la por, topem de nassos amb la realitat d’unes classes dirigents que no només es neguen a comandar el pais, sino que s’agermanen amb l’ocupant. Que actuen com a agents de dominació.

Tota nació ocupada té els seus botiflers. I tot ocupant sap que el primer que ha de procurar és deixar les nacions ocupades sense classe dirigent, substituïnt-la pels seus ninots. Així ho van entendre els espanyols, que van aplicar-s’hi amb ferotgia acabada la Guerra de Successió, i des d’aleshores ho han vingut fent periòdicament. Realment, sembla que en aquest punt han reeixit.  El vell eslògan de carrer que feia «sols el poble salva el poble» haurà d’esdevenir realitat, perquè els polítics, els grans empresaris, els principals grups de comunicació… han dimitit de la seva responsabilitat vers Catalunya i malden només per a perpetuar un règim corrupte que sembla fet a la mida dels seus interessos de classe, però que presenta ja molts signes d’esgotament.

Ostatges dels seus interessos comercials, defensen l’estat espanyol com si aquest no els menyspreés pel sol fet de ser catalans.  Ja fan més llàstima que ràbia, perquè no s’adonen que la història els passarà per sobre, i que el nou règim es construïrà prescindint d’ells perquè s’han dedicat a boicotejar-ne l’arribada.

Contrastar el patetisme d’aquests personatges mesquins i egoïstes amb el tremp i la fermesa de patricis com els Dalmau que esmerçaren tota la seva fortuna privada (la més gran de l’època) en la defensa del pais, fa que un s’adoni de la fondària del clot en què han caigut aquells dels qui se suposa que per posició social, recursos, presència institucional, fortuna personal i/o capacitat d’influència haurien de comandar el pais.

Però tot i que sigui una llàstima no disposar d’una classe dirigent que gestioni amb iniciativa i intel·ligència la millor sortida per al pais de l’atzucac espanyol, també podem fer-ne una lectura positiva.

Quan s’esdevingui el nou estat català no hi haurà hipoteques, justament perquè els poderosos hauran estat una rèmora per al nou règim. Podrem construïr un estat prescindint dels interessos de les oligarquies, i que respongui únicament als interessos i la voluntat populars. Un estat veritablement democràtic, més participatiu, socialment més just i més equilibrat.

Els polítics d’aquest règim han gastat tant les paraules que això que escric sona a més del mateix, a parlar per parlar; o pijor, a fer volar coloms. Doncs no resulta cap utopia. Els catalans sempre que hem tingut la possibilitat de fer-ho ens hem caracteritzat (dins dels límits socioeconòmics de cada època) per bastir estructures d’estat sobre el principi de la llibertat. Així ho testimonien el nostre dret Civil i Polític.

Tweet

Una expressió més del nacionalisme banal espanyol és l’afirmació de que “tots els nacionalismes són iguals”. Ho haureu sentit a dir a molts periodistes de la caverna (ultranacionalistes), a polítics de formacions explícitament nacionalistes com el PP, el PSOE i C’s i a un especímen d’espanyol que es disfressa de “ciutadà del món”, es manifesta contra la guerra d’Irak, defensa a mort en Baltasar Garzón i es declara republicà. Direu que això són tòpics i tindreu raó, però crec que dónen una idea aproximada dels individus als que em refereixo.

Analitzem l’afirmació inicial. Són iguals tots els nacionalismes? Tot nacionalisme pretén donar suport a la pròpia nació. En principi, això no és criticable. Que cadascú vetlli pels seus propis interessos és lògic i fins i tot positiu. I l’eina de les nacions per a defensar els seus interessos són els estats.

Els conflictes es generen quan hi ha col.lectius nacionals als quals els és imposat la pertinença a un Estat que no és el propi; o bé, llegint-ho en negatiu, quan una nació considera que, en defensa dels seus interessos està legitimada a violentar la voluntat d’una altra nació, negant-li el dret de disposar del seu propi estat.

El caràcter dels diferents nacionalismes el podem trobar en la trajectòria històrica de cada nació. Cal aclarir que no es pot jutjar el comportament d’una nació només per la història recent, perquè la geopolítica és un factor que sovint determina el comportament de les nacions, i aquest factor no s’improvisa sinó que és fruit d’una trajectòria secular d’aliances, conflictes, interessos comuns…

Podem doncs, comparar els nacionalismes català i espanyol i determinar si són o no són la mateixa cosa?

Espanya -l’Espanya de matriu castellana- ha conquerit militarment, i desplegat la seva administració, “justícia”, cossos repressius, etc. (el seu Estat) arreu del món, inclosa Catalunya. Per tant, és una veritat objectiva qualificar-lo de nacionalisme expansiu.

Espanya s’ha distingit secularment per intentar imposar el seu idioma per tots els mitjans que ha tingut a l’abast en cada moment històric (i sovint han estat molts) a totes les nacions que tenia sota el seu domini. Encara avui en dia practica aquesta política. Per tant, és una veritat objectiva afirmar que el nacionalisme espanyol és culturalment genocida.

Espanya no ha admès mai la pluralitat nacional dins del seu Estat. Tot el què no ha sigut de matriu castellana ha estat perseguit i, quan ha pogut, anorreat. Podem afirmar doncs que el projecte d’Espanya és excloent, sense por a esdevenir subjectius.

Espanya mai no ha permès a les nacions a les quals ha dominat l’exercici lliure de l’autodeterminació, ni ho fa actualment. Mai no ha respectat els anhels d’aquelles nacions, sinó que ha imposat per la força la defensa dels seus interessos, del seu Estat. Per tant, diem que Espanya és un estat violent, definint-lo objectivament.

Espanya és vocacionalment centralista, perquè és un estat dissenyat per a la defensa dels interessos castellans, i s’interpreta qualsevol descentralització com a una pèrdua de poder inacceptable. El model vigent actualment és el resultat d’acceptar un mal menor en un moment històric de debilitat política i de legitimitat endront de les nacions que té dominades. Però fins i tot aquest règim de descentralització decafeïnada sembla la fi del món a la majoria d’espanyols, que enyoren i volen tornar a un règim de govern central i únic. Per tant, Espanya és un estat jacobí, sens dubte.

Espanya és un pais que tradicionalment ha estat aïllacionista, des que va perdre la consideració de potència mundial, fa 3 segles. El gruix dels seus pensadors més importants i les polítiques desplegades han defensat un cordó sanitari respecte l’exterior, per evitar “influències insanes” provinents d’Europa. Això només s’ha corregit a partir del 1986 perquè els espanyols tenien molt a guanyar econòmicament amb la pertinença a la UE. Per tant, podem afirmar objectivament que Espanya és un pais de convicció autàrquica.

Espanya s’ordena socialment de forma jeràrquica, vertical. És un pais amb molt de protagonisme de l’exèrcit, sense generacions que hagin viscut en plena democràcia fins molt recentment. Això ha marcat el caràcter dels espanyols, que denigren l’acord i aposten per la imposició de la força. Espanya és autocràtica, sens dubte.

Espanya va viure durant segles de l’explotació dels recursos de les colònies i de la vampirització dels de la corona d’Aragó, i actualment sobreviu gràcies a l’espoli fiscal aplicat als Països Catalans. Mai no ha tingut una economia moderna, productiva, exitosa. Espanya és una nació carronyaire.

Espanya és, doncs, una nació expansiva, genocida, excloent, violenta, jacobina, autàrquica, autocràtica i carronyaire. Molts dels adjectius aplicats a Espanya poden aplicar-se també a d’altres nacions, principalment occidentals. Però en cap cas se li poden aplicar tots, com en el cas espanyol.

El nacionalisme català, en canvi, és bàsicament cultural, defensiu (quin remei!), constructiu (la fàbrica d’Espanya, diuen), integrador i europeísta.

Ni tots els nacionalismes són dolents, ni tots són iguals.

Tweet

Fa un temps, quan sentia a dir en conversa informal allò tant suat que “tots els polítics són uns lladres”, jo era el primer que sortia en defensa de la classe política per diferents motius: en primer lloc crec que un pais democràtic comporta l’existència de polítics prestigiats, i en segon lloc, conec alguns polítics íntegres (a la política municipal) i no m’agrada que paguin justos per pecadors. Jo creia de veritat que la majoria eren gent honesta, i que hi havia algunes pomes podrides al cistell.

Amb el temps he anat canviant de parer: ara em sembla que són majoria absoluta els polítics corruptes enfront els honestos, i que, a més, detenten més poder, disposen de la governança de les més altes institucions del pais i remenen molt més pressupost que els polítics honestos.

De les moltes coses que es van resoldre malament a la Transició una de les que ha marcat més al pais és el sobreblindatge dels partits polítics. Es comprèn que, en aquelles circumstàncies, sortint d’una dictadura, es procurés enfortir els partits polítics per tal que fossin agents per a la garantia de la democràcia. Però mantenir aquell estatus sense canvis ha suposat la perversió del sistema.

Els partits polítics són opacs. La cúpula és la que decideix qui entra a les llistes, amb la qual cosa tenim servit un sistema clientelar, nepòtic i corrupte. El sistema de finançament els ha fet ostatges, amb el temps, dels lobbys empresarials que controlen bancs, companyies constructores, elèctriques, grups de comunicació… A algú de vostès alguna vegada un banc o caixa els ha condonat un deute? La banca no perdona mai, ni tampoc hi surt perdent. Els polítics han venut la seva integritat per defensar els seus interessos, sovint personals.

Els polítics s’han convertit en una casta, separada del poble que els alimenta. Podem veure com hi ha persones que entren en política amb una sabata i una espardenya, i quan es jubilen són autèntics milionaris. I no cal parlar idiomes, ni tenir carrera universitària, ni ser treballador i esforçat. Només cal situar-se bé dins de l’aparell d’un partit polític.

Si hi ha una persona en aquest pais que encarna tots els tòpics és el sr. Duran Lleida. A l’any del Naranjito (1982) el sr. Duran Lleida ja era diputat. Certament, és possible que l’adornin totes les virtuts personals i polítiques, però fins i tot així un mínim sentit de la higiene democràtica ens fa pensar que 30 anys de remenar les cireres són massa anys. Sobretot si considerem que UDC ha esdevingut sota la seva direcció un partit amb força casos de corrupció (alguns d’ells jutjats i demostrats), escàndols i maniobres polítiques poc clares.

Malgrat això, el sr. Duran i UDC ha sabut fer-se valer pel què li ha interessat. Ha vampiritzat CDC, en una relació en què s’ha aprofitat del pànic dels convergents per imposar unes quotes i un pes polític dins la coalició totalment desproporcionades en relació al seu pes electoral. I també ha emprat la seva rellevància política per a lliurar de la presó els seus acòlits condemnats per corruptes. Així, malgrat que en dues ocasions uns tribunals han jutjat i condemnat membres d’UDC, el govern espanyol finalment feia ús d’una llei del 1870 per, sense justificació ni explicació, atorgar-los un indult que és una gran plantofada a la cara de tots els ciutadans honrats. A què s’ha compromés el sr. Duran Lleida a canvi d’aquests indults? fa vergonya només de pensar-hi.

Mentre els polítics segueixin enriquint-se amb la política, mentre segueixin traficant amb influències, mentre no democratitzin i donin transparència al funcionament dels partits polítics i del sistema electoral, estan alimentant un discurs que és molt perillós perquè és el què interessa al feixisme: que “tots són la mateixa merda” i que “no vaig a votar perquè no em prenguin el pèl”. En definitiva, s’estan carregant la democràcia que diuen defensar.

Tweet

Una nació no és altra cosa que una comunitat d’individus que comparteixen una cosmogonia, uns interessos, uns vincles, una història, sovint un territori i una cultura, i sempre, una voluntat de ser i de projectar-se que l’hi confereix una identitat pròpia i diferenciada de la d’altres comunitats nacionals.

L’eina més eficient que han trobat les diferents nacions per a administrar-se i per defensar els seus interessos és l’Estat.

El nacionalisme no és ni bo ni dolent en sí mateix: el nacionalisme és la defensa dels interessos de la nació. Per tant, i si se’m permet el maniqueisme, diré que el què determina la qualitat moral de qualsevol nacionalisme és el grau de legitimitat dels seus interessos i de les accions realitzades en defensa dels mateixos.

Perquè els interessos d’una nació poden ser legítims o no. Per exemple, pensem en quan un Estat decideix ocupar militarment i annexionar-se un territori que no li pertany.

La il·legitimitat d’una annexió forçada és indiscutible, des que Wilson va expressar la seva doctrina. Però la geopolítica és una disciplina pragmàtica, no fa consideracions morals, i tendeix a acceptar les situacions que es mantenen de facto durant prou temps.

Com que la història l’escriuen els guanyadors, i els Estats tenen molts recursos no només per a legitimar-se sinó fins i tot per a reescriure la història quan els convé, arribem a situacions en les que els individus d’una nació ocupant (A) arriben a convèncer-se que la nació que van ocupar un dia (B) forma ja part intrínseca de la seva, i per tant, qualsevol intent de la comunitat de (B) per recuperar les seves estructures d’Estat serà considerat una agressió a la integritat de (A).

És clar, s’haurà entès que en aquest cas Catalunya és B i Espanya és A.

Com que Catalunya no disposa d’un Estat que li permeti projectar el seu discurs de manera directa cap a la resta de les nacions, sinó que justament és Espanya la que se n’ocupa, el què fa Espanya és silenciar el discurs nacional català, amagar-lo als ulls de la comunitat internacional, per tal que la qüestió passi desapercebuda i en tot cas sigui considerada un afer “intern”. És així com la comunitat internacional (una gran fraternitat d’Estats, no ens n’oblidessim) obvia l’existència de Catalunya i legitima l’ocupació espanyola.

Potser és una consideració moral, però estem al davant de dos nacionalismes, el català i l’espanyol, que clarament es diferencien en la seva legitimitat: un és l’agressor ocupant i l’altre és el defensiu. Un nega la possibilitat democràtica que s’autodetermini la població catalana, i l’altre només vol resoldre el conflicte per la via pacífica i democràtica, amb l’ànim de sobreviure.

Malgrat això, ens trobem que molts europeus titllen els catalans nacionalistes de radicals, i donen suport a la posició espanyola. Perquè?

La resposta té molt a veure amb l’extrapolació que fan, especialment els germànics, del significat de la paraula “nacionalista”, que per a ells vé carregada d’un estigma diabòlic. Perquè la seva convicció és que fou el nacionalisme el que va provocar dues guerres mundials i va originar monstruositats com la Shoá. Però semblen no adonar-se que el nacionalisme que va provocar aquestes desgràcies va ser un nacionalisme expansiu, violent, genocida.

Com que a Catalunya, aïllada per Espanya (per bé i per mal) de la història europea durant segles, el significat de la paraula “nacionalisme” s’ha identificat sempre amb la defensa de la pròpia identitat i amb la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals, no li hem donat aquest caràcter, aquest significat tan negatiu a la paraula “nacionalista”.  Al contrari.

I és així com una qüestió de pura semàntica pot provocar que una causa noble i legítima, democràtica i pacífica, pel fet d’identificar-se com a nacionalista es pot percebre per una gran part d’europeus com a radical i se la deslegitima d’entrada sense fer cap consideració intel·lectual ni cap anàlisi política seriosa.

Tweet