Una nació no és altra cosa que una comunitat d’individus que comparteixen una cosmogonia, uns interessos, uns vincles, una història, sovint un territori i una cultura, i sempre, una voluntat de ser i de projectar-se que l’hi confereix una identitat pròpia i diferenciada de la d’altres comunitats nacionals.
L’eina més eficient que han trobat les diferents nacions per a administrar-se i per defensar els seus interessos és l’Estat.
El nacionalisme no és ni bo ni dolent en sí mateix: el nacionalisme és la defensa dels interessos de la nació. Per tant, i si se’m permet el maniqueisme, diré que el què determina la qualitat moral de qualsevol nacionalisme és el grau de legitimitat dels seus interessos i de les accions realitzades en defensa dels mateixos.
Perquè els interessos d’una nació poden ser legítims o no. Per exemple, pensem en quan un Estat decideix ocupar militarment i annexionar-se un territori que no li pertany.
La il·legitimitat d’una annexió forçada és indiscutible, des que Wilson va expressar la seva doctrina. Però la geopolítica és una disciplina pragmàtica, no fa consideracions morals, i tendeix a acceptar les situacions que es mantenen de facto durant prou temps.
Com que la història l’escriuen els guanyadors, i els Estats tenen molts recursos no només per a legitimar-se sinó fins i tot per a reescriure la història quan els convé, arribem a situacions en les que els individus d’una nació ocupant (A) arriben a convèncer-se que la nació que van ocupar un dia (B) forma ja part intrínseca de la seva, i per tant, qualsevol intent de la comunitat de (B) per recuperar les seves estructures d’Estat serà considerat una agressió a la integritat de (A).
És clar, s’haurà entès que en aquest cas Catalunya és B i Espanya és A.
Com que Catalunya no disposa d’un Estat que li permeti projectar el seu discurs de manera directa cap a la resta de les nacions, sinó que justament és Espanya la que se n’ocupa, el què fa Espanya és silenciar el discurs nacional català, amagar-lo als ulls de la comunitat internacional, per tal que la qüestió passi desapercebuda i en tot cas sigui considerada un afer “intern”. És així com la comunitat internacional (una gran fraternitat d’Estats, no ens n’oblidessim) obvia l’existència de Catalunya i legitima l’ocupació espanyola.
Potser és una consideració moral, però estem al davant de dos nacionalismes, el català i l’espanyol, que clarament es diferencien en la seva legitimitat: un és l’agressor ocupant i l’altre és el defensiu. Un nega la possibilitat democràtica que s’autodetermini la població catalana, i l’altre només vol resoldre el conflicte per la via pacífica i democràtica, amb l’ànim de sobreviure.
Malgrat això, ens trobem que molts europeus titllen els catalans nacionalistes de radicals, i donen suport a la posició espanyola. Perquè?
La resposta té molt a veure amb l’extrapolació que fan, especialment els germànics, del significat de la paraula “nacionalista”, que per a ells vé carregada d’un estigma diabòlic. Perquè la seva convicció és que fou el nacionalisme el que va provocar dues guerres mundials i va originar monstruositats com la Shoá. Però semblen no adonar-se que el nacionalisme que va provocar aquestes desgràcies va ser un nacionalisme expansiu, violent, genocida.
Com que a Catalunya, aïllada per Espanya (per bé i per mal) de la història europea durant segles, el significat de la paraula “nacionalisme” s’ha identificat sempre amb la defensa de la pròpia identitat i amb la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals, no li hem donat aquest caràcter, aquest significat tan negatiu a la paraula “nacionalista”. Al contrari.
I és així com una qüestió de pura semàntica pot provocar que una causa noble i legítima, democràtica i pacífica, pel fet d’identificar-se com a nacionalista es pot percebre per una gran part d’europeus com a radical i se la deslegitima d’entrada sense fer cap consideració intel·lectual ni cap anàlisi política seriosa.
