Fa un temps, quan sentia a dir en conversa informal allò tant suat que “tots els polítics són uns lladres”, jo era el primer que sortia en defensa de la classe política per diferents motius: en primer lloc crec que un pais democràtic comporta l’existència de polítics prestigiats, i en segon lloc, conec alguns polítics íntegres (a la política municipal) i no m’agrada que paguin justos per pecadors. Jo creia de veritat que la majoria eren gent honesta, i que hi havia algunes pomes podrides al cistell.
Amb el temps he anat canviant de parer: ara em sembla que són majoria absoluta els polítics corruptes enfront els honestos, i que, a més, detenten més poder, disposen de la governança de les més altes institucions del pais i remenen molt més pressupost que els polítics honestos.
De les moltes coses que es van resoldre malament a la Transició una de les que ha marcat més al pais és el sobreblindatge dels partits polítics. Es comprèn que, en aquelles circumstàncies, sortint d’una dictadura, es procurés enfortir els partits polítics per tal que fossin agents per a la garantia de la democràcia. Però mantenir aquell estatus sense canvis ha suposat la perversió del sistema.
Els partits polítics són opacs. La cúpula és la que decideix qui entra a les llistes, amb la qual cosa tenim servit un sistema clientelar, nepòtic i corrupte. El sistema de finançament els ha fet ostatges, amb el temps, dels lobbys empresarials que controlen bancs, companyies constructores, elèctriques, grups de comunicació… A algú de vostès alguna vegada un banc o caixa els ha condonat un deute? La banca no perdona mai, ni tampoc hi surt perdent. Els polítics han venut la seva integritat per defensar els seus interessos, sovint personals.
Els polítics s’han convertit en una casta, separada del poble que els alimenta. Podem veure com hi ha persones que entren en política amb una sabata i una espardenya, i quan es jubilen són autèntics milionaris. I no cal parlar idiomes, ni tenir carrera universitària, ni ser treballador i esforçat. Només cal situar-se bé dins de l’aparell d’un partit polític.
Si hi ha una persona en aquest pais que encarna tots els tòpics és el sr. Duran Lleida. A l’any del Naranjito (1982) el sr. Duran Lleida ja era diputat. Certament, és possible que l’adornin totes les virtuts personals i polítiques, però fins i tot així un mínim sentit de la higiene democràtica ens fa pensar que 30 anys de remenar les cireres són massa anys. Sobretot si considerem que UDC ha esdevingut sota la seva direcció un partit amb força casos de corrupció (alguns d’ells jutjats i demostrats), escàndols i maniobres polítiques poc clares.
Malgrat això, el sr. Duran i UDC ha sabut fer-se valer pel què li ha interessat. Ha vampiritzat CDC, en una relació en què s’ha aprofitat del pànic dels convergents per imposar unes quotes i un pes polític dins la coalició totalment desproporcionades en relació al seu pes electoral. I també ha emprat la seva rellevància política per a lliurar de la presó els seus acòlits condemnats per corruptes. Així, malgrat que en dues ocasions uns tribunals han jutjat i condemnat membres d’UDC, el govern espanyol finalment feia ús d’una llei del 1870 per, sense justificació ni explicació, atorgar-los un indult que és una gran plantofada a la cara de tots els ciutadans honrats. A què s’ha compromés el sr. Duran Lleida a canvi d’aquests indults? fa vergonya només de pensar-hi.
Mentre els polítics segueixin enriquint-se amb la política, mentre segueixin traficant amb influències, mentre no democratitzin i donin transparència al funcionament dels partits polítics i del sistema electoral, estan alimentant un discurs que és molt perillós perquè és el què interessa al feixisme: que “tots són la mateixa merda” i que “no vaig a votar perquè no em prenguin el pèl”. En definitiva, s’estan carregant la democràcia que diuen defensar.
