Una expressió més del nacionalisme banal espanyol és l’afirmació de que “tots els nacionalismes són iguals”. Ho haureu sentit a dir a molts periodistes de la caverna (ultranacionalistes), a polítics de formacions explícitament nacionalistes com el PP, el PSOE i C’s i a un especímen d’espanyol que es disfressa de “ciutadà del món”, es manifesta contra la guerra d’Irak, defensa a mort en Baltasar Garzón i es declara republicà. Direu que això són tòpics i tindreu raó, però crec que dónen una idea aproximada dels individus als que em refereixo.
Analitzem l’afirmació inicial. Són iguals tots els nacionalismes? Tot nacionalisme pretén donar suport a la pròpia nació. En principi, això no és criticable. Que cadascú vetlli pels seus propis interessos és lògic i fins i tot positiu. I l’eina de les nacions per a defensar els seus interessos són els estats.
Els conflictes es generen quan hi ha col.lectius nacionals als quals els és imposat la pertinença a un Estat que no és el propi; o bé, llegint-ho en negatiu, quan una nació considera que, en defensa dels seus interessos està legitimada a violentar la voluntat d’una altra nació, negant-li el dret de disposar del seu propi estat.
El caràcter dels diferents nacionalismes el podem trobar en la trajectòria històrica de cada nació. Cal aclarir que no es pot jutjar el comportament d’una nació només per la història recent, perquè la geopolítica és un factor que sovint determina el comportament de les nacions, i aquest factor no s’improvisa sinó que és fruit d’una trajectòria secular d’aliances, conflictes, interessos comuns…
Podem doncs, comparar els nacionalismes català i espanyol i determinar si són o no són la mateixa cosa?
Espanya -l’Espanya de matriu castellana- ha conquerit militarment, i desplegat la seva administració, “justícia”, cossos repressius, etc. (el seu Estat) arreu del món, inclosa Catalunya. Per tant, és una veritat objectiva qualificar-lo de nacionalisme expansiu.
Espanya s’ha distingit secularment per intentar imposar el seu idioma per tots els mitjans que ha tingut a l’abast en cada moment històric (i sovint han estat molts) a totes les nacions que tenia sota el seu domini. Encara avui en dia practica aquesta política. Per tant, és una veritat objectiva afirmar que el nacionalisme espanyol és culturalment genocida.
Espanya no ha admès mai la pluralitat nacional dins del seu Estat. Tot el què no ha sigut de matriu castellana ha estat perseguit i, quan ha pogut, anorreat. Podem afirmar doncs que el projecte d’Espanya és excloent, sense por a esdevenir subjectius.
Espanya mai no ha permès a les nacions a les quals ha dominat l’exercici lliure de l’autodeterminació, ni ho fa actualment. Mai no ha respectat els anhels d’aquelles nacions, sinó que ha imposat per la força la defensa dels seus interessos, del seu Estat. Per tant, diem que Espanya és un estat violent, definint-lo objectivament.
Espanya és vocacionalment centralista, perquè és un estat dissenyat per a la defensa dels interessos castellans, i s’interpreta qualsevol descentralització com a una pèrdua de poder inacceptable. El model vigent actualment és el resultat d’acceptar un mal menor en un moment històric de debilitat política i de legitimitat endront de les nacions que té dominades. Però fins i tot aquest règim de descentralització decafeïnada sembla la fi del món a la majoria d’espanyols, que enyoren i volen tornar a un règim de govern central i únic. Per tant, Espanya és un estat jacobí, sens dubte.
Espanya és un pais que tradicionalment ha estat aïllacionista, des que va perdre la consideració de potència mundial, fa 3 segles. El gruix dels seus pensadors més importants i les polítiques desplegades han defensat un cordó sanitari respecte l’exterior, per evitar “influències insanes” provinents d’Europa. Això només s’ha corregit a partir del 1986 perquè els espanyols tenien molt a guanyar econòmicament amb la pertinença a la UE. Per tant, podem afirmar objectivament que Espanya és un pais de convicció autàrquica.
Espanya s’ordena socialment de forma jeràrquica, vertical. És un pais amb molt de protagonisme de l’exèrcit, sense generacions que hagin viscut en plena democràcia fins molt recentment. Això ha marcat el caràcter dels espanyols, que denigren l’acord i aposten per la imposició de la força. Espanya és autocràtica, sens dubte.
Espanya va viure durant segles de l’explotació dels recursos de les colònies i de la vampirització dels de la corona d’Aragó, i actualment sobreviu gràcies a l’espoli fiscal aplicat als Països Catalans. Mai no ha tingut una economia moderna, productiva, exitosa. Espanya és una nació carronyaire.
Espanya és, doncs, una nació expansiva, genocida, excloent, violenta, jacobina, autàrquica, autocràtica i carronyaire. Molts dels adjectius aplicats a Espanya poden aplicar-se també a d’altres nacions, principalment occidentals. Però en cap cas se li poden aplicar tots, com en el cas espanyol.
El nacionalisme català, en canvi, és bàsicament cultural, defensiu (quin remei!), constructiu (la fàbrica d’Espanya, diuen), integrador i europeísta.
Ni tots els nacionalismes són dolents, ni tots són iguals.
