Vivim temps convulsos. De tant en tant, i sempre en temps de crisi, la història s’accelera i allò que fa un temps era impensable es fa realitat d’un dia per l’altre. No falten exemples relativament recents i gens lluny de casa nostra, com la caiguda del mur de Berlin o les revolucions al Magrib. Situacions en què alguns analistes ja percebien un gran descontentament social, però dels quals ningú en sospitava la veritable magnitud ni velocitat fins que s’han hagut d’explicar quan els fets ja s’havien produït.
Tinc la impressió d’estar vivint un d’aquells moments previs a un gran canvi, i ho faig amb la relativa tranquilitat de saber que, a diferència de generacions anteriors, les convencions vigents actualment impediran al poder establert salvar l’amenaça de canvi encetant contra el poble una repressió general i sistemàtica (el darrer exemple d’aquest modus operandi va ser la guerra civil i posterior repressió).
Al nostre pais es viuen dues crisis alhora: la crisi social derivada de l’ensulsiada econòmica general i la crisi de model polític, quan una majoria de ciutadans s’han adonat que la pertinença a Espanya no només ens amenaça com a Nació sinó que afecta negativament i de manera concreta , mesurable i directa el benestar de totes les persones que hi vivim.
Cada cop som més els que entenem que amb una estructura d’estat propi ens defensariem molt millor de la crisi econòmica i reduïriem en gran mesura el seu impacte social.
Aleshores, quan la història ens brinda la millor ocasió d’esdevenir lliures, quan estem molt més que carregats de tota mena de raons per fer un pas endavant, quan el poble per fi comença a perdre la por, topem de nassos amb la realitat d’unes classes dirigents que no només es neguen a comandar el pais, sino que s’agermanen amb l’ocupant. Que actuen com a agents de dominació.
Tota nació ocupada té els seus botiflers. I tot ocupant sap que el primer que ha de procurar és deixar les nacions ocupades sense classe dirigent, substituïnt-la pels seus ninots. Així ho van entendre els espanyols, que van aplicar-s’hi amb ferotgia acabada la Guerra de Successió, i des d’aleshores ho han vingut fent periòdicament. Realment, sembla que en aquest punt han reeixit. El vell eslògan de carrer que feia «sols el poble salva el poble» haurà d’esdevenir realitat, perquè els polítics, els grans empresaris, els principals grups de comunicació… han dimitit de la seva responsabilitat vers Catalunya i malden només per a perpetuar un règim corrupte que sembla fet a la mida dels seus interessos de classe, però que presenta ja molts signes d’esgotament.
Ostatges dels seus interessos comercials, defensen l’estat espanyol com si aquest no els menyspreés pel sol fet de ser catalans. Ja fan més llàstima que ràbia, perquè no s’adonen que la història els passarà per sobre, i que el nou règim es construïrà prescindint d’ells perquè s’han dedicat a boicotejar-ne l’arribada.
Contrastar el patetisme d’aquests personatges mesquins i egoïstes amb el tremp i la fermesa de patricis com els Dalmau que esmerçaren tota la seva fortuna privada (la més gran de l’època) en la defensa del pais, fa que un s’adoni de la fondària del clot en què han caigut aquells dels qui se suposa que per posició social, recursos, presència institucional, fortuna personal i/o capacitat d’influència haurien de comandar el pais.
Però tot i que sigui una llàstima no disposar d’una classe dirigent que gestioni amb iniciativa i intel·ligència la millor sortida per al pais de l’atzucac espanyol, també podem fer-ne una lectura positiva.
Quan s’esdevingui el nou estat català no hi haurà hipoteques, justament perquè els poderosos hauran estat una rèmora per al nou règim. Podrem construïr un estat prescindint dels interessos de les oligarquies, i que respongui únicament als interessos i la voluntat populars. Un estat veritablement democràtic, més participatiu, socialment més just i més equilibrat.
Els polítics d’aquest règim han gastat tant les paraules que això que escric sona a més del mateix, a parlar per parlar; o pijor, a fer volar coloms. Doncs no resulta cap utopia. Els catalans sempre que hem tingut la possibilitat de fer-ho ens hem caracteritzat (dins dels límits socioeconòmics de cada època) per bastir estructures d’estat sobre el principi de la llibertat. Així ho testimonien el nostre dret Civil i Polític.
