El “tema” és la situació política actual en el camp sobiranista.
Costa analitzar l’actualitat del procés sense referir-se als antecedents, però miraré de fixar, com a dia zero, el 27 de setembre del 2015, el 27S.
I el fet és que des del 27S el sobiranisme ha entrat en una fase de caïnisme preocupant.
La gent del país havia fet la feina, sumant voluntats, acumulant arguments i exhibint una capacitat de mobilització sense precedents. Però finalment calia que les institucions, controlades pels partits polítics, rematessin la jugada. I com gairebé sempre ens ha passat, els catalans hem vist com la nostra classe política dirigent ens ha fallat, per no dir que ens ha traït.
Han sotmès l’estratègia general sobiranista als interessos tàctics partidistes i s’han embrancat en un guerracivilisme irresponsable, passant pel túrmix la ja escassa confiança mútua que podés existir prèviament entre ells.
La CUP
La CUP és presonera d’un diabòlic sistema de presa de decisions, que és perfectament legítim, però que al meu entendre, té dues conseqüències especialment negatives fins per a ella mateixa:
- No permet traslladar al Parlament la diversitat interna de criteris. El 50%+1 dels vots en assemblea decideix el 100% dels vots parlamentaris. Aquest factor genera una gran frustració en alguns dels parlamentaris, i en gairebé la meitat de les bases.
- Els debats al voltant de qüestions relacionades amb el procés han projectat a l’opinió pública la realitat d’un partit dividit de manera crònica, que es tensiona sobremanera a l’hora de prendre una decisió.
Probablement quan la CUP va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament i per tant, entrar al joc institucional, no es pensava haver d’assumir les responsabilitats –de dimensió històrica, m’atreveixo a dir- que suporta actualment, i no va adequar els seus sistemes de presa de decisió ni de nivells d’autonomia per al grup parlamentari per fer-hi front. Van decidir no renunciar ni adaptar l’assemblearisme al moment de la seva entrada en política institucional. La CUP és una organització escrupulosa amb els seus sistemes de presa de decisions, però no disposen de l’agilitat necessària en aquest àmbit.
En relació a la divisió interna, potser ha arribat l’hora de l’escissió. La cronificació del desacord en la qüestió sobre la qual gravita en gran mesura el moment polític del país no és un tema menor; no es pot mantenir eternament aquesta falta de cohesió interna. Gairebé tots els partits catalans han passat ja la seva crisi de definició, en la majoria de les ocasions deixant força cadàvers pel camí.
Esquerra
ERC, sotmesa al seu moment pel xantage del president Mas, és presonera de Junts pel Sí i del seu compromís amb la governabilitat. Em penso que ERC està cometent un error d’estratègia que el sobiranisme en general pot acabar pagant molt car. Enlloc de mirar de captivar vots dins el que seria el seu espai natural, que és l’esquerra moderada, sembla entestada a pescar votants entre les files convergents, potser creient que la crisi de CDC els donarà accés als sectors socials que han sustentat aquesta formació des de fa dècades. Per al moviment independentista no és bona aquesta renúncia d’ERC a cercar vots a l’esquerra, perquè la conseqüència directa és el creixement sense rivals de CSQEP. Aquesta formació creix cada cop que ERC insisteix en el seu viatge a la suposada centralitat política. Ho fa quan ERC vota amb el PP per mantenir el concert a les escoles de l’Opus, quan silencia debats plantejats al Parlament a través d’una ILP, quan es mostra solidària des del govern amb la nefasta gestió dels mossos d’esquadra en els casos Benítez, Quintana o del banc expropiat, quan ajup el cap davant CDC en la qüestió de la política fiscal, i també quan se suma amb l’entusiasme del convers a la campanya de pressing a la CUP.
ERC hores d’ara viu còmoda a la campana de vidre encotonat que proporciona CDC i el seu eficaç aparell propagandístic (capaç d’influir i imposar dins el pujolisme sociològic el relat que més convingui en cada moment) sense adonar-se que el dia que vulgui “marxar de casa” i anar per lliure no només els caurà a sobre tot el pes d’aquest aparell, sino el de les contradiccions i la falta de credibilitat que ara mateix estan sembrant.
Convergència
CDC viu una situació complexa, com tothom sap. Les seves bases fa molt de temps que van convertir-se aclaparadorament en independentistes, però els va costar Déu i ajut aconseguir que la cúpula del partit aassumís amb claredat aquesta posició.
Una part de la contínua pèrdua de pes electoral de CDC es deu a que hi ha molta gent que té la percepció que l’independentisme dels quadres del partit és de cartró-pedra, forçat per les bases, i no és sincer; que no és fruit del convenciment sino de la necessitat de sobreviure políticament. No ajuden gens a canviar aquesta percepció les contínues declaracions favorables a la tercera vía de molts dels seus dirigents, o tàctiques com mantenir viva la seva coalició amb UDC (que tothom sabia condemnada) fins l’endemà de les eleccions municipals.
Em fascina la capacitat de supervivència de CDC així com la seva cultura política, modelada durant el pujolisme. El culte al líder, gairebé d’estil peronista, els va suposar la més gran sotragada quan les misèries del clan Pujol van fer-se públiques, i al mateix temps també ha estat l’element de cohesió interna imprescindible per a sobreviure, perquè han estat capaços d’encadenar dos líders sòlids, homologables a nivell europeu, com són l’Artur Mas i en Carles Puigdemont. I recordem que aquest és un capital del qual la majoria de formacions unionistes n’estan orfes.
CDC, corcada per la corrupció, necessita refundar-se, diuen. Però també diuen que ho volen fer sense retirar els actuals líders i sense ni tant sols perdre la marca electoral “Convergència”. No sembla un camí senzill, però compten amb molts recursos mediàtics, amb l’actual neutralització d’ERC, i amb els dos polítics esmentats, capaços d’assumir el paper de líder que tant necessari els resulta.
Resumint
Dins el camp sobiranista veiem una CUP presonera de les seves dinàmiques internes i abocada a l’escissió, una ERC neutralitzada políticament per CDC i en plena deriva estratègica, i una CDC en profunda crisi orgànica i incapaç de concretar la regeneració total que ells mateixos diuen necessitar.
El camp sobiranista fa llàstima. Si els seus partis no són capaços de créixer, a l’independentisme sempre li mancarà el necessari control de les institucions i viurà permanentment frustat, incapaç de traduïr en la pràctica política la victòria del seu relat obtinguda ja a nivell social.
Així les coses, podem afirmar que els interessos partidistes han aconseguit convertir l’esperit unitari d’Arenys de Munt en agres enfrontaments, molt difícils de superar. I mentre estem ocupats en aquest galimatíes de desqualificacions i insults hem deixat de banda la feina d’eixamplar la nostra base social per aconseguir una majoria sòlida i imbatible.
El risc que correm és que el dia en què finalment votem en referèndum ens passi el mateix que va passar al Québec o a Escòcia: no concretar per un estret marge.
El què deia a l’inici: una altra traicïó dels seus líders al sofert poble català.
