Al món hi ha dos tipus bàsics de conflictes: els interns i els internacionals.
Parlem dels conflictes nacionals en clau interna: dretes vs. esquerres, negres vs. blancs, rics vs. pobres… gent que per sobre de les diferències es reconeixen entre ells com a connacionals. Cada conflicte troba la seva sortida particular quan les parts són capaces d’arribar a un punt de compromís per a dialogar i solucionar-lo. Espanya, Argentina, El Salvador, Sudàfrica… són alguns d’aquests conflictes “resolts”. Sempre han resultat ser solucions imperfectes, perquè totes es fonamenten finalment en una amnistia. I això comporta que moltes persones es veuen dolorosament privades de reclamar el què elles entenen com una justa reparació pel seu patiment.
Observem com, amb aquestes condicions, els processos negociadors aconsegueixen traslladar els conflictes a un estadi no cruent, i això representa el seu èxit i la seva justificació. Però el què no poden aconseguir, malgrat la retòrica del discurs oficial, són les condicions que permetin una veritable reconciliació a curt termini, perquè això resulta humanament impossible. Allò del “sense vencedors ni vençuts” és pura xerrameca. Només el pas de del temps i el relleu generacional podran difuminar el conflicte.
I què passa quan el conflicte és entre nacions? Si es tracta d’un conflicte d’alliberament nacional, l’objectiu del qual és posar fí (o perpetuar, segons el bàndol) una situació d’ocupació per part d’una potència estrangera, sempre acaba havent-hi un vencedor i un vençut. O bé la potència estrangera es retira, o bé la resistència és eliminada. I aleshores s’esdevé la repressió. Els catalans ho sabem prou, ja que ens ha tocat patir-la cada vegada que hem perdut un conflicte amb Espanya o França.
A Europa, al final de la segona guerra mundial, tots els països que van ser ocupats per les forces de l’eix, en recuperar-ne el control, van imposar la seva justícia. A França, a Polònia, a Itàlia… els col•laboracionistes van ser jutjats i sovint executats, i es va produïr una intensa purga entre el funcionariat per a detectar i represaliar aquells que s’havien adherit al règim d’ocupació.
Era venjança? Possiblement ho era, per a la turba que passejava despullades i amb el cap rapat les amistançades dels alemanys. Però les detencions, els judicis i les purgues a l’administració responien a una política d’estat fredament calculada. No es podia permetre, en nom de la seguretat nacional, que els que havien col•laborat amb l’enemic seguissin operant lliurement dins la societat, i molt menys que ho fessin conservant un lloc dins de l’administració, especialment en els cossos judicial, militar i d’ensenyament. I aquesta política de repressió en defensa de l’interés nacional no va restar ni un bri de legitimitat democràtica a les autoritats dels països en què, efectivament, hi havia una democràcia instaurada.
Una de les característiques de la democràcia com a sistema oposat a la dictadura és justament la gestió dels conflictes, i no la seva ocultació. Veiem com el fet que el règim borbònic no hagi tingut cap intenció de reparar la memòria dels morts i represaliats pel franquisme és considerat com un dels múltiples indicadors de la baixa qualitat de la suposada democràcia espanyola.
I com gestionarem aquesta qüestió, a Catalunya, l’endemà de l’alliberament?
No faltaran veus que, malgrat l’evidència, advocaran per tractar la qüestió com si es tractés d’un conflicte intern. I tindran altaveus potents. Pretendran repetir l’operació de maquillatge i silenci que ja van aconseguir imposar durant la transició espanyola. Utilitzaran un discurs farcit d’utopismes, bonisme i correcció política, apel•laran a la convivència, a la reconciliació i a la fraternitat.
Que ningú es flipi i es pensi que proposo execucions o empresonaments.
Jo penso que cal tractar la qüestió com el què veritablement és, al meu entendre: la fí del règim d’ocupació espanyola. I de fer-ho com ho fa una democràcia; garantint judicis justos i evitant situacions de violència i/o d’anarquia. Però mostrant-se ferm en la defensa de l’interés nacional. No hauria de ser possible que persones o entitats que s’han mostrat obertament beligerants amb la defensa dels nostres drets nacionals, o que han col•laborat amb el règim d’ocupació a què hem estat sotmesos, mantinguin els seus llocs en determinats consells d’administració, la propietat de mitjans de comunicació, les seves càtedres, les seves places de funcionari, les titularitats de concessions administratives, les seves responsabilitats dins la policia o la justícia, etc. Permetre-ho podria equivaldre al suïcidi de la jove república catalana. Cal depurar responsabilitats.
I aquells jutges o polítics que hagin ordenat reprimir l’independentisme català, o que hagin maldat per imposar la legalitat espanyola en contra de l’expressió de la majoria política i social catalana han de ser desterrats, proposo que siguin deportats a Espanya.
I vosaltres, què en penseu?
Com es nota què no t’ha de votar ningú.
I si vols saber què en penso, et diré què el que més m’aterra de les revoltes, és el terror. I d’aixó i per desgràcia, els que, com jo, ens creiem anarcoalgunacosa, tenim molt del què empenedir-nos.
Salut tete i segueix amb el blog. Em tens sobtat per la teva vena d’analista polític.