Segons allò declarat pel mateix MH President, hores d’ara el govern de la República Catalana es troba a l’exili, forçat per la repressió espanyola i també com a conseqüència de la seva aposta estratègica per la no-violència.
Diuen que com a govern han renunciat a la resistència activa per tal d’evitar-nos els efectes de la repressió espanyola. I des de l’exili proposen no fer res. Que no fem res, vaja, que podríem prendre mal i que no ho voldrien tenir sobre les seves pobres consciències. Mira que en són, de bons.
Doncs jo, d’això, en dic paternalisme. I d’abandonar la lluita en defensa d’una causa justa, en dic covardia.
Però què és el que pretenen? Què ens estan demanant? Que després d’anys de lluita ens resignem? que ens quedem quiets observant el derrocament de la República, el control il·legítim de la Generalitat, l’empresonament dels dirigents, els atacs impunes de la ultradreta, les constants humiliacions, l’espoliació continuada…?
Arribats al punt que som, la legitimitat del govern republicà descansa exclusivament en el seu reconeixement per part del poble català.
Si el propi govern renuncia a la defensa de la República Catalana, molts catalans deixarem de sentir-nos-hi vinculats i el president Puigdemont acabarà convertit en una mena de segon Tarradellas, sense cap incidència efectiva en la vida política del país, totalment aïllat de la realitat social catalana. Aquest procés trigarà un temps, és cert, però la flama s’anirà apagant inexorablement.
Crec que, ben al contrari, un govern a l’exili hauria de comandar i coordinar una campanya permanent d’insubmissió, amb accions continuades de bloqueig i actes de desobediència massiva que facin evident al concert de les nacions que l’estat espanyol no pot controlar el nostre territori de manera efectiva.
Si el govern de la República es nega a comandar el moviment de resistència perdrà l’ocasió de controlar-lo. Perquè creieu-me, el moviment hi serà. La gent no es quedarà a casa eternament.
Tic-tac, tic-tac…
